sense conclusions

Llegeixo unes quantes veus que en parlar de la matança de Finlàndia recorden que aquest és el primer país en el rànquing de l’informe Pisa i, segons es diu, on l’ensenyament -o l’educació, que jo mai no acabo d’aclarir qui és qui- funciona perfectament. Sembla que no tant, diu algú; o: en l’educació hi intervenen molts factors i molts agents diversos, opina algun altre. Segurament tothom té una part de raó, com sempre. El que passa és que intentar mesurar els valors cívics, els estats emocionals, els processos bioquímics cerebrals i tantes coses similars -a més dels estímuls exteriors permanents i accidentals- i les causes de les seves alteracions és pràcticament impossible. Per què hi ha tants suïcides a Finlàndia, per exemple? La manca de llum? No s’educa els finlandesos per adaptar-se a les seves peculiaritats lumíniques i climàtiques? No tinc res clar, a part d’una certa desconfiança en els experts i en estadístiques que, inevitablement, no expliquen la realitat sinó versions parcials de la realitat.

Quins valors tenen els finlandesos, els espanyols, els catalans, els de Barcelona, els del barri de Gràcia, els del número 27 del carrer Nàpols, els del 3r 1a del número 27 del carrer Nàpols? Segurament hi ha enquestes més o menys interessants, però en cap cas són capaces de penetrar en la complexitat de la intimitat i la mutabilitat dels éssers humans, aquesta espècie racional tan fàcil d’influir, tan donada a obrar precipitadament, intuïtivament, emocionalment. Podem haver gaudit de la “millor”, educació, podem actuar com a persones “assenyades” durant la major part de la nostra vida, podem tenir uns “valors” morals elevadíssims... Fins que un dia qualsevol els nostres amics i veïns expliquen sorpresos a la premsa que mai no s’ho haguessin pensat de nosaltres.

Les coses són així. És clar, també podem parlar d’educació (ensenyants, pares, societat en general), de les armes de foc, de la prevenció de la criminalitat, de les badades policials, de les hipocresies socials, de les satisfaccions col·lectives, de les tendències delictives, de les societats de consum i de les que no consumeixen. Sí, també es pot parlar de tot això. És més fàcil, més entenedor, més satisfactori, més tangible.

P.S. En Sánchez Piñol diu en un moment donat –la gràcia del programa és que no sembla un programa de televisió-: Escriure ens fa lliures. Li dono voltes a la frase–ràpidament, que tinc moltes coses a pensar, per exemple, quin planeta em trio abans que s’acabi la vida a la Terra? Perquè tingui rima interna hauria de ser Escriure em fa lliure. I als altres, ens fa lliures el que escriu qui escriu? Els qui són lliures, escriuen? Escrivim perquè som lliures o som lliures perquè escrivim (accepteu-me la 1a del plural)? Et sents més lliure escrivint al bloc, a “La Vanguardia” , per a Cossetània, per a la Planeta (m’accepteu aquest tu hipotètic?)? Continuaria indefinidament, però entenc que una cosa és escriure i l’altra llegir o ser llegit. Per un moment penso que la frase em proporciona un haiku. No, em sobra o em falta una síl·laba. Ho puc superar:
Dijous al vespre
Escriu un llibre el lliure
Demà el publica

O encara:
Només si ets lliure
Pots escriure un bon llibre
No t’hi capfiquis

Això dels haikús és bufar i fer ampolles. O potser no.

Per cert, no he participat en el concurs del programa perquè m'ha semblat que la meva opció, "Coronel Tapioca", no acabava de quadrar.