inanitats (XI)

Hi ha dies en què vols parlar d’això i d’allò, però saps que no val la pena (pega la pena, pels moderns antics), que són temps d’encloscar-se, que que la Generalitat a través de “La Vanguardia” dediqui 142 pàgines a “Grans obres “de progrés” per a Catalunya” és pura inanitat publicitària si al mateix temps no és capaç d’aconseguir que els transports públics arribin arreu del territori, a Miravet, per exemple, població mítica de la geografia nacional (per cert, algunes maquetes de futur del document m’esborronen). Vols tornar a parlar d’una crisi americana que ha servit per fer surar una crisi europea, espanyola i catalana i que es resoldrà, segurament, amb menyspreu i perjudici per l’individu que, en darrer terme, sempre és l’element més innocent, dèbil i indefens de la cadena social i que ja no li ve d’aquí o no és capaç de reaccionar. Vols argumentar com la crisi hauria de servir per constatar definitivament que els experts no ho són tant, fins i tot gens, però no només en el camp econòmic, encara que saps que sempre ens faran creure que has d’anar a parar al experts. En un pla més proper, voldries explicar que la crisi de l’ensenyament és espectacular, però recordes que t’has autoimposat no tocar temes específics de la professió. Voldries dir alguna cosa sobre la diferència entre immoralitat (passat) i amoralitat (present), però la filosofia social no és el teu camp. I tantes altres coses. Hi ha dies que voldries parlar d’això i d’allò, però et sembla inútil, inadequat, massa carregós... i et decideixes, com la majoria, per l’instant, pel joc, per les inanitats. Sigui.

Jocs del capvespre,
divergents les mirades.
Els blaus tremolen.