Horacianes (III): el desenllaç

-¿Que aprendió siendo librero?
-Que sólo tienes dos semanas para estar en la mesa de novedades, para impactar en la gente; luego pasas al olvido.
John Boyne,

Jugo amb mi mateix i amb vosaltres, si voleu, i em proposo abstenir-me del present d’ara i centrar-me en el present del passat que encara ara funciona. Dedico aquesta setmana als clàssics (dos només, que no cal dispersar-se massa) i no sé si me’n sortiré, si no em veuré abocat a escriure alguna modernitat.

Savis consells d’Horaci que pocs tenen en compte. Avui els esborranys cremen a les mans, tenir-los nou mesos -nou anys? La vida és breu i les modes més- en un calaix és un fracàs. Per què més temps, si amb sort no aguantaran nou setmanes a la llibreria? Avui el món, romàntics com som, és ràpid, un flash que enlluerna i torna a deixar a l’ombra els originals i els clàssics. Quin crim hem comès que ens obliga o ens suggereix de llegir allò que no hauria d’haver sortit dels calaixos fins després de nou anys d’haver estat escrit... o mai?

Oh, fill gran, encara que els consells del pare et pugin dret i hagis posat seny, això que et dic, escolta i recorda-ho: en certes coses és correcte d’admetre la mediocritat. El jurista o l’advocat mitjà és lluny de la vàlua de l’eloqüent Messal·la i no en sap tant com Aule Cascel·li, però, tot i això, té el seu valor. El que és als poetes, en canvi, res ni ningú no els tolera que siguin mediocres, ni els homes ni els déus ni el taulell del llibreter. Així com en un convit ben parat ofendria una orquestra desafinada o un perfum massa greixós o llavors de cascall amb mel de Sardenya, perquè en un sopar es pot molt bé prescindir d’aquestes coses, passa en els poemes que, que creats i compostos com són per delectar els esperits, només que s’apartin una mica del cim, cauen en l’abisme.

Qui no sap practicar esports ja no va al Camp de Mart, qui no sap jugar a pilota, llançar el disc o fer anar el cercle no s’hi posa, per no arriscar-se a les riallades de les graderies atapeïdes de gent. Però el que no en sap, gos fer versos. I per què no n’ha de fer? És ric, és noble i, sobretot, paga contribució de cavaller i no té cap altre vici.

Tu no diràs ni faràs res que desplagui a Minerva, tu tens senderi, tens dos dits de front. Si mai, però, escrivissis res, que passi per l’oïda del crític Meci, per la del teu pare i per la meva, i desa’n nou anys l’esborrany al calaix. Si no el fas públic, sempre el podràs estripar, mentre que el doll de veu que s’engega no sap tornar enrere.

Horaci. Art Poètica