2.10.08

del blanc al negre

He assistit a la primera sessió d’un curset de gestió de la convivència, és a dir, sobre conflictes i mediacions. La professora es diu Irene que, com sabeu, és un nom d'origen grec que significa pau. No patiu, no us atabalaré amb detalls. Mentre estava escoltant i participant, m’he distret un moment i he pensat en un conte tibetà -els tibetans no paren d’explicar-se històries amb conflictes reals o inventats, aparentment resolts o per resoldre. En aquest cas, sembla que la situació queda tancada, però jo no ho veig tan clar. Encara ara dubto del meu enfocament si em toqués fer de mediador, Buda no ho vulgui.

En un poble del Tibet, a la vora del riu Brahmaputra, hi havia un asceta que es vanava de la seva capacitat de caminar sobre les aigües. De fet, solia fer l’espectacle de creuar el riu únicament per deixar-se admirar.
Un dia, un monjo d’un poble veí es va aturar en aquell poble. L’asceta va córrer a trobar-lo i li va dir:
-Durant anys m’he exercitat molt espiritualment. M’he sotmès a dejunis, mortificacions, penitències, i per fi he aconseguit caminar sobre les aigües.
El monjo va respondre:-Quin malbaratament de temps, podent agafar una barca!

4 comentaris:

Arare ha dit...

Em recorda aquell acudit de jesucrist amb els seus deixebles, quan Judes "NO" caminava per les pedres, com els altres...

A mi em sembla que cal reestablir la cultura de l'esforç, però potser aprofitant-nos de tot allò que hem estat capaços d'aconseguir i fent-ne un bon ús.

UI, maremeva!

Arare dixit! tremoleu!

zel ha dit...

Jaja, d'això se'n diu que t'han fotut un moc per anar de savi...

jaka ha dit...

Que xulo, m'ha fet riure, hi ha una bona "moraleja" (no se com es diu en català).

;D

pere ha dit...

És clar, arare: cal esforçar-se però amb un objectiu concret. Aquesta pot ser una conclusió. Què pretenia aconseguir l'asceta? Sigui com sigui, caminar sobre les aigües ha de ser guai. Quan tingui temps m'hi entrenaré.

Sí, però no. No ho tinc tan clar, zel. Em poso en al pell de l'un i de l'altre... Què pretenia el monjo corrent món i perdent el temps veient com l'asceta caminava sobre les aigües?

Si que té gràcia el conte, però la moraleja (potser ensenyament o moralitat?) jo no la veig tan clara, sovint depèn de la perspectiva. L'asceta semblava divertir-se força amb el seu joc innocent, quina necessitat hi havia de treure-li la il·lusió?