secrets

Tots sabeu que sóc un mal lector de poesia, que quan els altres tornen jo encara hi vaig, que gaudeixo dels clàssics i em costen els moderns -això no ho hauria de dir, esborreu-ho-, que... en fi què més us he de dir?

Avui, però, per casualitat –a alguns vells blocaires ens costa moure’ns dels acollidors espais de sempre- he arribat als poemes de la Irene... No li donaré moltes més voltes, que encara ho espatllaré.

He trobat uns poemes en què les paraules i les imatges –tantes imatges, i tantes que puc entendre i sentir!- flueixen precises, elementals i complexes. He trobat algú a qui ha estat donat el misteriós i rar do de la paraula que s’encomana. He trobat un camí propi, potser encara irregular, que auguro que creixerà. Ja sé que de vegades sóc o semblo hiperbòlic, i demano disculpes de divendres a la nit, i deixo quatre versos i dos poemes per justificar-me. El post que tocava avui pot esperar. M’ho puc permetre.

aquesta religió de ser cos pacient i desig alhora

les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo,

Cos embolicat, no digues res, calla,

Pell i temps són cavalls i bous. I els gats moren.


Decaic.
De serps la voluntat
ferida, al coll escates, adéus
i sutzura, arrels ventades, pell
que no muda. Tres són els àngels
que ja no m'envolen ni farts
de vi: l'amor, que es fuga,
l'odi, que és fel,
i la mort, una flor
que sempre em rebutja.

Decaic.
Estic perduda.

Irene Climent: Decaic



Alleugerida
amb tres glops de vi,
em busque i em trobe
més a prop de mi.

Abandone el bar
i me'n vaig de botigues
sense ganes de res
i pensant en la mar.

Em feliciten
per unes sabates noves
que he trobat en un mercat de segona,
pel somriure que m'he comprat
i per la minifalda, també, tan curta
que duc.

Ja sé que això
no és la felicitat.

Irene Climent: Sabates noves.

Quin goig, de vegades, llegir poemes. La resta és cosa vostra.