Ara, quan un veu que a TV3 fan futbol el dissabte i el diumenge, un pensa que potser sí que les coses no van tan bé com haurien d’anar.
Un, a més, troba sospitós que el Barça guanyi amb tanta facilitat. Després, un pensa que un és una mica paranoic, sobretot quan veu que les lectures dels poetes sovintegen per tot el territori i que cap poema parla de cap assumpte que vagi més enllà dels assumptes propis –i els poetes són i seran la consciència dels pobles-. Un finalment, recobra la confiança quan sap que, més enllà de qualsevol creença, el Barça no només aconseguirà gols sinó que fins i tot resoldrà el malentès amb el jove marroquí que va tenir més fe en l’equip foraster que en el seu rei.Aclarits els dubtes més immediats, un completa el post amb un vídeo –poesia pura- a ritme de foxtrot de l’èpica del club dels seus amors.
P.S. Ai, que ja són les tres, o potser les dues? I mentrestant, Messi se sembla cada dia més a Polanski, encara que un no sap al Polanski de quina pel·lícula.
3 comentaris:
Aquesta història del pobre estudiant em recorda 'La broma', de Kundera, on una innocent broma en una postal, en plena guerra freda, li costa el futur al protagonista.
Messi elque té és cara de tango arrabalero.
I no cal anar gaire lluny, Júlia: què me'n dius de la cremada simbólica del rei en aquest territori? Ai, els símbols!
També, Francesc, però a mi em sembla un dels protagonistes del ball dels vampirs.
Publica un comentari a l'entrada