grafomania amb música de fons

Els grafòmans som terribles. La nostra necessitat d’escriure ens perd. Qualsevol insubstancialitat es converteix en un teclejar precipitat que algunes vegades té sentit i d’altres no, i rarament en som conscients. Els grafòmans sovint no tenim mida, cosa que no importaria gaire si no fos que de tant en tant tenim la dèria de compartir els nostres mots amb suposats o desconeguts lectors. Ens ho hauríem de fer mirar. Avui, per exemple, se m’ha acudit omplir línies sobre la crisi econòmica, la d’aquí. Després m’he adonat que no té sentit –no sempre és així- que els meus mots omplin la pantalla. Ja em direu que es podia esperar d’un text que acabava així:


...Però no tot va malament. Sembla ser que si munteu una empresa de pintallavis teniu el futur assegurat, al menys durant la crisi. S’ha comprovat que les dones es pinten molt més els llavis durant les èpoques de recessió econòmica. No sé sap si simplement per reafirmar-se o perquè anar a buscar feina amb la boca vermella és un plus. Els homes no sé què es pinten; no n’he sentit dir res.

Mentrestant, els nostres polítics es passen hores –gairebé totes les hores- posant-se d’acord sobre quin és el finançament que demanaran. Després cal anar a Madrid. I de tornada, una vegada s’hagi acceptat la proposat unitària, ja podran començar a solucionar totes aquestes situacions menors de crisi i moltes altres. Bufar i fer ampolles. I si no surten ampolles, sempre es pot dir que a tot arreu estan més o menys igual. I que no ho diuen només ells, sinó la premsa; ells ja regalaran diaris perquè els joves s’assabentin de la situació. És un consol.

El grafòmans, però persistim, i si no ens agrada el que escrivim, per la raó que sigui, per l’estil, per la manca d’adequació del nostre pensament al que ens ha sortit, perquè la nit presenta una perspectiva diferent del dia, no dubtem a agafar paraules d’un altre i fer-les pròpies: la qüestió és teclejar, veure com els negres van ocupant els blancs, esperant sempre una màgia que no se sap si arriba.

Aquí ja hauria de plegar, però la brevetat no és un do dels grafòmans i continuo. I mentre escric escolto un dels meus discos preferits. Un disc que sento poc perquè ja no sóc propens al desgast emocional. I copio una de les meves cançons preferides, bellíssima, i com que la lletra sense la música i les veus no té sentit, afegeixo el vídeo de YouTube. I no sé si decidir-me per la lletra o per la melodia; la imatge es podria millorar.

Vet aquí "Adio a Lugano", escrita per Pietro Gori a la presó l’any 1894, que parla dels anarquistes italians expulsats de Suïssa, un cant de comiat i d'esperança. Ben pensat, trobo que té una certa relació amb les notes que he escrit i m’he resistit a compartir. És només una opinió interpretativa esbojarrada, és clar.




Addio Lugano bella o dolce terra pia
cacciati senza colpa gli anarchici van via
e partono cantando con la speranza in cuor
e partano cantando con la speranza in cuor

Ed è per voi sfruttati per voi laboratori
che siamo incatenati al par dei malfattori
eppur la nostra idea è solo idea d’amor

Anonimi compagni, amici che restate
la verità sociali da forti propagate
e questa la vendetta che noi vi domandiam

Ma tu che ci discacci con una vil menzogna
repubblica borghese un di ne avrai vergogna
noi oggi ti accusiamo in faccia all’avvenir

Cacciati senza tregua andrem di terra en terra
a predicar la pace ed a bandir la guerra
la pace fra oppressi, la guerra agli oppressor

Elvezia il tuo governo schiavo d’altrui si rende
d’un popolo gagliardo le tradizioni offende
e insulta la leggenda del tuo Guglielmo Tell

Addio cari compagni amici luganesi
addio bianche di neve montagne ticinesi
i cavalieri erranti son trascinati al nord.

Bella Ciao . Chansons du peuple en Italie. Il nuovo canzionere italiano.
Sandra Mantovani, Giovanna Daffini, Giovanna Marini, Maria Teresa Bulciolu, Caterina Bueno, Silvia Malagugini, Cati Mattea, Michele L. Straniero
Choeur “Gruppo Padano di Piadena”
Gaspere de Lama, guitare

Harmonia mundi