22.10.08

de les llengües dels catalans

S’inclina sobre un plany intentant esbrinar la sinceritat del trobador. M’hi acosto, saberut, i li dic, més una afirmació que una pregunta:
-Així que tu ets coreà? Que tal el català?
Em mira mig burleta, sorprès de la meva ignorància:
-Home, jo sóc nascut aquí, els meus pares sí que són coreans, i aquest també –assenyala el seu company que s’endormisca -què més pot fer?- sobre un diccionari bilingüe en aquest migdia d’octubre de mànigues curtes i portes obertes.
Tenim una conversa breu, amb un fons de disculpa, perquè ara no és el moment de distreure’ns.
-... i no t’importaria traduir-me un text al coreà?
-Si no és molt difícil...
M’encanta conèixer catalans que dominen llengües exòtiques que jo mai no aprendré. De l’occità, si no és molt difícil, ja me n’encarrego jo.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

cònec un magrebi de Nador que viu a Roda de Ter que parla un perfectissim català amb un deix d'accent francés, atès va viure una tem porada a Montpellier. Ah! nomès fa dois anys que és aquí.

Xurri ha dit...

Veig que no et ressignes, je, va, vinga aquesta transformació coreana per l'és un dir"

pere ha dit...

LLengua i identitat o només llengua, Francesc?

Ei, xurri, sempre em descobreixes les motivacions ocultes.