Gabriel Ferrater (i 4)

Diré el que em fuig. No diré res de mi

Gabriel Ferrater: “ A l’inrevés”

-...com m’interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m’agrada donar classes a la universitat: són, ¿què et diré jo?, com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema.

Gabriel Ferrater entrevistat per Baltasar Porcel. “Serra d’Or”, juny de 1972.


Antoni de Senillosa: Jo crec que es va suïcidar perquè sentia fàstic de la vida i perquè es feia fàstic ell mateix.

Jaime Gil de Biedma: A los treina años ja havía dicho que no llegaria a los cincuenta. A partir del mayo francés havía organizado su vida como si tuviera que ser joven siempre. Y llego un momento en que descubrió que se hacía viejo por momentos. Y no lo aceptó.

Helena Valentí: Sempre parlava del suïcidi. Quan em va demanar que ens caséssim em va dir: “No et preocupis, Heleneta, que no et faré la mala passada de fer-me vell”. També el dia que va morir el meu pare, en Gabriel es va posar a plorar com mai no he vist plorar un home. Em va repetir: Ja ho veus, Heleneta, l’única solució es destruir-se un mateix”.

Antoni Comas: La seva mort em va afectar moltíssim, però, la veritat, no em va sorprendre

Joan Ferraté: Del que estic segur és que no es va suïcidar perquè fos un alcohòlic ni perquè estigués malalt. Els perquès no hi manera de saber-los- Jo crec que té relació amb l’edat.

Copio amb un cert pudor, amb sensació de transgressió, innecessàriament, paraules d’altres, del germà, dels amics, dels coneguts -no en trobo de la Marta- ... I jo, que ja sóc més gran que Ferrater? Intento fer memòria i sé que la memòria em traeix, que inventa i selecciona.

Jo el vaig conèixer –el verb és inexacte- l’any de la seva mort, ja ho he dit alguna altra vegada. Era aquell curset –aula 9 o aula 11? O potser la 7? En fi, entrant , al fons a mà dreta del pati de Lletres- titulat Carner i la seva escola del qual ningú no en parla. Recordo el primer dia no sé si prou bé: tots els alumnes esperant, més que als altres cursets de doctorat, i ell que obre la porta i s’està quiet i mou el cap investigant la gent i somrient. I puja a la tarima. Va vestit amb texans i americana beige... o és de color marró? Recordo, però, com si fos ara, el clavell vermell a la solapa. O també m’invento el clavell i era una altra flor, o no hi havia flor? Ens diu, això ho sé molt bé, que l’escola de Carner són Foix i ell, i comença la classe parlant d’anglesos: versos en lletra gran un pèl arrodonida i angulosa a la pissarra. No conec els companys, els meus amics han triat altres cursos. Ferrater em fascina, el trobo lluminós en temps, encara, de tenebres. Sóc jove i el trobo jove, a ell, que després sé que se sent vell. No conservo els apunts i no sé si algú els té o si els van publicar. Tinc la sensació que aquell fou un curs fantasma.

A la primavera, quan segons els trobadors arriba la joi i les branques dels arbres agafen nous colors i naixen les fulles, ens diuen que el Gabriel de Sant Cugat ens ha deixat, que corrien rumors premonitoris, que si el cos envellit, que si la ginebra holandesa que és més aromàtica o, al contrari, la que no tenia cap sabor, s’especula sobre si era una bossa d’escombraries negra... Ignorants! Gabriel Ferrater ens és present cada tardor, i cada primavera, i a l’estiu, i a l’hivern que s’acosta. Jo crec, disculpeu-me l’innocent l’heterodòxia que no s’aguanta, que el vell no era ell, eren els altres, i això també pesa.

Tanco abruptament el cicle: tantes coses a dir!. Rellegeixo en privat. No excloc recomençar.