15.1.09

immortals?

Potser algú s’ha fixat en l’enquesta aparentment esbojarrada i inútil que vaig penjar ahir aquí a la dreta i que no espera aconseguir cap mostra sociològica que permeti conclusions. Ho és, d’esbojarrada? És simplement una boutade?

Amb dos dies de diferència em trobo dos científics, i n’hi deu haver més, que afirmen o insinuen que la mort per vellesa serà aviat (30, 40 anys?) una qüestió superada o gairebé. Ho diuen Aubrey de Grey, gerontòleg d’aspecte profètic i mirada il·luminada i Juan Carlos Izpisúa, director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), d’aspecte més terrenal. Mentre el primer parla de 1000 anys de vida, el segon, igualment entusiasta, però menys precís, es fa preguntes que creu que tindran properament respostes satisfactòries: És inevitable morir? Podrem regenerar el nostre cos i donar-li una nova vida? Podrem viure el temps que vulguem? Està la mort cel·lular inexorablement inscrita en el nostre destí biològic? ...?

És possible que el que fins ara només era una hipòtesi o un tema de ciència-ficció sigui en un futur pròxim realitat? Uns quants diuen que sí.

Bé, a mi ja no m’agafarà, però és probable que alguns de vosaltres formeu part d’aquesta nova humanitat. La idea mareja. Tantes preguntes a fer! Tantes incògnites a resoldre! Tantes hipòtesis i desitjos a repassar! Des de la perspectiva global, de reorganització d’un nou model de món. Des de la curiositat física: com funcionaran i evolucionaran aquests cossos? Des de la perspectiva històrica: veure com en un món cada cop més ràpid neixen i moren tendències, invents, pobles, llengües, potser la pròpia humanitat... Des de la perspectiva moral: aquí, de moment, no se m’acut res. Des de la perspectiva religiosa: s’acabaran per fi les supersticions? Des de la perspectiva psicològica, de funcionament de la ment d’aquest nou ésser humà que envellirà sense envellir: aquí se m’acuden tantes preguntes, tantes variables, positives i negatives, que l’espai per formular-les i per imaginar respostes em seria insuficient.

En resum, viurem (viuran) mil anys, i què? Ni que visqui mil anys no seré capaç de llegir-me la meitat de les novel·les que s’ha publicat fins al moment ni les que es publicarà mentrestant, i ja no dic res de la poesia. És broma, companys i companyes, segur que faria alguna cosa més que llegir i anar canviant de professió cada 60 o 70 anys. Jo de vosaltres, si aneu pels 40 o menys, començaria a pensar en el futur, perquè no dubteu que, si poden, els governs -Saura president?-us obligaran a viure'l.

6 comentaris:

Montse ha dit...

Vejam: si visc mil anys i m'he de jubilar quan en tingui 650, passo!

A més, les meves arruguetes, ara ja deunidó. Et pots imaginar com estaria amb només cent anys de res més? una pansa semblaria que l'acaben de planxar... res,res, que passo!
O és que el govern ens pagaria operacions cada X anys per una qüestió -diguem-ne- d'estètica visual del paisatge? eh? eh? eh? ai, uix, quin pal!

Montse ha dit...

i haer d'aguantar els polítics jugant amb les poltrones per sempre més amén? reeeeeeeeeeeeee home reeeeeeeeeee...

SM ha dit...

Encara que és lleig fer-se autopropaganda, avui he parlat del tema al programa de ràdio del Manel Fuentes i, per si a alú li interessa, podreu trobar les meves opinions, des d'una vessant científica, als blogs d'aquesta setmana de inmortalesyperfectos.blogspot.com
Fins aquí la pausa comercial. Gràcies per l'atenció.

F.Puigcarbó ha dit...

a mi sincerament em faria molta mandra, però uns 900 si que m'agradaria.

Júlia ha dit...

Aquest senyor il·luminat de la barba llarga crec que va dir que els de 60 ja podem tenir esperances... Bé, val més que ens en sobrin que no pas que ens en faltin. D'anys i de llibres.

pere ha dit...

Que no Montse, que són mil anys sense envelliment cel·lular, que si vols singularitzar-te amb arrugues te les hauràs de pagar. Que l'arruga serà bella i no vella. En fi, ja en parlarem -la Júlia diu que podrem- dintre de dos o tres cents anys.
Sobre els polítics, em temo que no tindrem res a fer fins a la fi dels temps: tot té un preu.

Quda dit, SM. Passem a llegir-te amb molt de gust, tot i que aquí no ens hagis fet cap avançament.

Tens raó, Francesc, 1000 són una vulgaritat. de tota manera, jo sóc més ambiciós: em plantaré amb 999.

T'imagines quantes crisis podrem explicar, Júlia? De veritat que encara podem? No sé, l'il·luminat em va semblar excessivament optimista.