30.1.09

m'encanta el nou i el vell i m'enamora l'altre

Curiosa vida fins al final, la de Foix: va néixer abans d’ahir, ara fa uns quants anys, i va morir ahir, també fa uns quants anys, quan en tenia 94. La gent sol morir just abans del seu aniversari, però Foix sempre va ser diferent. I jo, just ahir, em vaig trobar per raons de feina dos poemes, un d’ell i un altre de Carner. Me’ls vaig mirar, me’ls vaig llegir, vaig pensar que servirien ben poc en la meva feina, per a la majoria d’aquells a qui anaven adreçats. Les circumstàncies o jo som així. Vaig donar unes quantes voltes ràpides als versos, els vaig circumval·lar a poc a poc, m’hi vaig capbussar, vaig tenir dubtes –lleugers, momentanis- i, finalment i inequívocament, em vaig decidir per un i vaig reservar l’altre: mai se sap com pot canviar l’estat d’ànim.

De sobte, hi ha matins que só com un vellet
i bufo dolçament les volves del vestit,
i poso belles comes si faig algun sonet
i saludo el passant amb un braç encongit.

Tinc un gran cansament del que he vist i sentit
i tot pensant en l’íntim, inútil minyonet,
vibra el meu cor mig còmic i mig endolorit
com en el capaltard el so d’un clarinet.

En els meus dits balders, les coses són adverses;
i m’atabala arreu el so de les converses;
sé, engabiat com un canari, el meu destí.

El món se m’ha tornat una grisa aquarel·la
i faig al vidre del rellotge fregatel·la
amb la malenconia de viure perquè sí.

Josep Carner


No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: “On vaig.” I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa misteriós
D’un més enllà sense forma i colors,
O pelegrí d’impossibles tresqueres.

Me cerc i am aquell qui diu: “Jo só”,
I té una llar, té pàtria i mester,
I se’n fa un tot, i acata lleis severes.

I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d’enyorades banderes.

J. V. Foix

5 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

ja havia pasat abans per ací. No t'he deixa't comentari perquè el poema d'en carner que vols que et digui, el trobo "queco" i això, antic, molt antic.

F.Puigcarbó ha dit...

..i és que fer rimar minyonet amb un clarinet encara que sia capaltard es una mica pillat. M'agrada aquesta paraula capaltard o ranvespre que diria l'Ibanyes.

pere ha dit...

En Carner era un provocador, ja ho veus... I en Foix.

Júlia ha dit...

Amb en Carner em passa sovint això, ho sento pels carnerians militants, però és un poeta que no m'acaba de convèncer.

morenita ha dit...

Home (o dona), és que Carner o el llegeixes amb atenció o no pilles catxu. És lo que té. L'altre és un abrandat que fa focs artificials, i a vegades (i algun cop per casualitat) en diu alguna. Sobretot quan parla de mitologia.
Així per provocar.