no sé, no sé...

Mentre pujo pel carrer (baixada) de la Llibreteria, abans dels Especiers, on fa molts anys tenia la farmàcia el pare de Bernat Metge i on en temps més recents tancà la darrera llibreria, vaig sentint la música de la manifestació contra la crisi que camina paral·lela pel carrer de Jaume I. El cap d la manifestació ha arribat una mica abans que jo i el crit unànime dels participants i del qui té el micro de la camioneta és “Llibertat d’expressió, policia no!”, malgrat que a les pancartes els lemes majoritaris no tractaven el tema. Passo a tocar dels mossos en filera que protegeixen la Generalitat, més símbol que realitat, on no devia quedar cap representant del ciutadans; ells, esvelts, impertorbables, amb l’uniforme antiavalots, fan patxoca. Quan enfilo de baixada el carrer de Ferran, encara continua el mateix crit.

Una mica més tard m’aturo un moment, el temps just, davant de la representació d’un que té la tita petita compensada per una personalitat poc conflictiva, segons ell. Potser sí que en temps de crisi és un bon reclam malgrat l’oblit dels accents i la lleugera inclinació a l’esquerra de la lletra que fa pensar en una moderada crueltat. No obstant, en absència de número de mòbil i amb un retrat robot més aviat generalista i anàrquic, dubto que el reclam sigui gaire efectiu. És clar que en temps de crisi tot s’aprofita i mai se sap si les reaccions dels hipotètics destinataris del missatge seran prou positives per iniciar la búsqueda.



















I d’aquí dues hores ens canvien l’hora. A fora, continua plovent, lentament, com qui no vol molestar. I ja ha arribat el diumenge.