No fa gaires anys, una senyora propensa a les grolleries intermitents –sóc misericordiós- em va dir que ella no havia anat a veure en Rubianes quan en va tenir l’ocasió. Trobava que Rubianes podia ser divertit però era massa groller. Ai, la incontinència verbal d’aquest actor lorquià i esperpèntic, que ningú no sabia si era gallec, català o africà li va portar amics, enemics i entremitjos, però pocs indiferents.
L’única vegada que vaig veure Pepe Rubianes en directe va ser en una representació d’Antaviana, quants anys deu fer? No sabia que fos ell un dels que actuaven. Després l’he anat seguint a través de la tele i de diversos mitjans i sempre m’ho he passat bé, fins i tot en els seus moments més hiperbòlics, també en els més allunyats de la meva sensibilitat vivencial i lingüística. No m’hagués importat gens ser com ell: alt, amb els ulls blaus, seductor.
El vaig tornar a veure l’any passat a la Rambla i vaig estar a punt de robar-li la imatge –de vegades ho faig, això, amb la meva càmera de butxaca-, però no em va semblar el moment més oportú, tenia l’esperança que sempre li podria fer en un altre moment: no ha estat possible, i ho sento molt.
En fi, Pepe, que se’t recordarà, que més puc dir. Deixo un vincle a la darrera vegada que vas passar per L’hora del lector i el principi d’una de les teves actuacions per si algú et vol veure i sentir. Aquesta tarda, he trobat una escena d’una pel·lícula que m’ha semblat oportuna per fer-te un comiat oficial (l’escolto ara sense imatges). He trobat cinc aspectes diferents que m’han fet pensar en tu (els camins de la subjectivitat són ben misteriosos). Deixo el vídeo al final de l’apunt (o he de dir post? Ja veus, tu que n’entens, com ens compliquem la vida amb les paraules. Bé, això és bo).
P. S. Hòstia, Pepe, no deus haver desaparegut en diumenge u de març perquè preveies que aquests ... del PP tornarien a governar Galícia durant quatre anys i... Digues que no.
AL TEMPLE D'ÁNIMES PERDUDES
Fa 1 hora
5 comentaris:
Jo també el vaig veure per primera vegada a Antaviana sense saber que era ell. D'això fa una pila d'anys, però el record d'alguns dels personatges de Calders que interpretava no m'ha abandonat mai.
Ja de gran, el vaig veure a Rubianes sólamente i em va encantar. Irreverent i espatarrant com ell sol.
Petons, Pere.
ho deia avui en Barril, era un home lliure, a banda que digués el que digués ho feia amb tanta gràcia que no podies evitar riure o somriure. Únic i dificilment repetible. I era molt més profund del que molta gent es podia pensar.
Sento la seva mort, era un contemporani meu, representa tota una època contradictòria, com ell mateix (alguns dels seus amics i coneguts s'expressaven tímidament en aquest sentit, també, en les entrevistes, doncs quan algú mor encara sembla que només se n'han de dir meravelles), entenc que era tot un personatge, i com diu en Francesc, potser era més profund del que semblava. Espero que ningú s'ofengui si dic que no m'agradaven els seus celebrats monòlegs i que em feia gràcia en algunes ocasions, però que en moltes d'altres, la veritat, em semblava que 'vivia del cuento'.
No entenc massa aquestes identificacions col·lectives amb determinats personatges quan d'altres no se'n canta ni gall ni gallina, estic veient la tele i li estan dedicant tota la tarda i estan enviant centenars de missatges de gent que no ha parat de plorar.
No l'he vist mai, però sempre l'he admirat, per la seva llibertat a l'hora d'expressar-se,per la seva valentia en la sinceritat, sense por. Per la seva riatlla, sempre prompta i espontània, natural, com tot ell, sense artificis d'artista. Un plaer haver-lo "entrevist". Chapeuaux Pepe !
Tenim, doncs, vivències i sensacions comunes, Violeta.
Petons.
Coparteixo la primera part del teu comentari, Francesc; sobre la segona, no puc opinar.
A mi, Júlia, m'agradava força. Sempre que el sentia, m'alegrava el moment.
Crec que tots els artistes viuen del cuento, de què si no? El seu arribava a molta gent segurament perquè era planer, àgil, desinhibit, iconoclasta i reiteratiu.
De com era ell en realitat, en sé ben poca cosa. A mi, entre altres sensacions, em semblava un solitari.
També comparteixo amb tu algunes coses que dius, anònim. Sobre la sinceritat, no obstant, no en tinc ni idea.
Publica un comentari a l'entrada