30.3.09

de les ondulacions dels camins dels mots fins arribar a la meta (reedició ampliada, que no revisada)

Si hom vol afirmar, es torna boig, ha de fer qüestió de cada paraula, cosa que no passa amb el castellà. En català no estàs mai segur si és un castellanisme, si és admès, si no és admès..., encara que siguin paraules molt senzilles. [...] Comprèn la cosa? Se’n fa càrrec, del que això representa? Has de fer qüestió de cada paraula, absolutament de cada paraula. I les coses van així! Ho consulto tot, absolutament tot, i si alguna cosa no la trobo resolta en el Fabra o en el Moll, recorro a les solucions francesa, italiana o castellana, que són les llengües neollatines més pròximes. I després entra ja el factor de la creació estètica. Això és una feina absolutament de ximples, de boigs...

Salvador Espriu

Ho entenc perfectament, però no deixa de neguitejar-me el temps que ocupem –no sempre- els qui ja tenim un domini acceptable de la llengua a buscar al diccionari la confirmació de la bondat o la maldat dels nostres termes dubtosos, i no em refereixo, evidentment, a l’ortografia. Existeix aquesta paraula, ens preguntem? Home, jo la dic. Però, l’hauries de dir? L’hauries d’escriure? Ets prou gran per apartar-te de l’ortodòxia filològica?

Aquesta dèria que ha fet dels catalans uns especialistes o pseudoespecialistes terminològics o, més encara, uns hamlets lingüístics amb sensacions vagues de culpabilitat és terrible. Us heu fixat quanta gent –i jo qualsevol dia- té un apartat especial dedicat als enllaços als diccionaris a la columna de la dreta o de l’esquerra del seu bloc o blog (per cert, quan es plantejarà si mem o meme? I apunt o post, per què no genera més polèmica?)? I del lèxic podríem passar a la morfologia i a la sintaxi. Us heu fixat quants de nosaltres podem fer servir habitualment els mots correctes, impecablement contrastats, però que una vegada els ajuntem no diuen ben bé res? Ei, potser parlo per mi.

Admeto que els debats lèxics i semàntics poden ser divertits, però sovint són aspectes menors en el desenvolupament de la llengua i la literatura del país i, quan es converteixen en una reiteració en què tothom hi posa cullerada, de vegades l’única cullerada, fatiguen.

Fullejo les incorporacions de fa quatre dies al DIEC2 i penso en la quantitat de mots que no hem pogut utilitzar els en el fons ortodoxos fins que aquesta segona edició va sortir al carrer. Quantes frustracions! Quantes nits en vetlla per aconseguir expressar amb un cert rigor allò que volíem dir i que el diccionari ens negava! Quanta manca de gosadia i quants mots estranys a la pròpia parla i a la raonable inclinació del nostre seny!

Em limito a la a i deixo, potser, per una altra ocasió consonants i vocals de la be a la zeta. Fins fa poc podíem parlar d’absentisme, però no hi havia absentistes, cosa gens estranya en un país en què tothom vol donar exemple d’eficàcia i els absentistes eren els altres. Teníem un passat ancestral, però no teníem ancestres, segurament a causa del Decret de Nova Planta que, com tothom sap, una mica més i ens acaba uniformant irremeiablement, la qual cosa qui sap si s’esdevindrà inexorablement en l’actualitat per molts altres mitjans no legislats. Abans hi havia gent que es lesionava, però no ha estat fins ben consolidada (?) la democràcia que la gent s’autolesiona com a forma de protesta d’efectivitat dubtosa. No és estrany que la literatura de ciència ficció en llengua catalana fos tan escassa i de baixa volada: on s’ha vist que no hi poguessin aparèixer alienígenes que podien abduir els ineficaços humans i humanoides (aquests darrers encara no existeixen)? Afroasiàtics sí, però no afroamericans fins fa res? És clar, els negres americans no tenien gaire importància fins que es va preveure l’arribada d’Obama a la presidència dels USA. Que tampoc existissin aiatol·làs ni adventistes era normal en una societat catòlica tot i que poc practicant. Cal dir a favor de la visió de futur del DIEC2 que va incloure els mots antiavalots i agroturisme abans que es posessin de moda, i més que ho estaran si continua la crisi.

En fi, que de vegades un pensa, per la insistència amb què apareix el culte al mot del diccionari i les interminables discussions sobre la idoneïtat d’admetre’n o no la inclusió dels dubtosos o realment discutibles, que es vol fer creure que l’apocalipsi (en la segona accepció del DIEC2) de la llengua arribarà per aquí. Tant de bo fos aquesta la principal amenaça, perquè tindríem un exèrcit preparat per combatre-la com mai no ha existit en qualsevol altre país o temps. Em temo, però, que actualment per al futur de la llengua oral i escrita el batalló dels croats dels mots pot ser bàsic, imprescindible, però no definitiu.


P. S.

1.Tinc la sensació que aquest post o apunt ja l’he escrit alguna vegada.
2.Em sembla que necessito un corrector d’estil.
3. Per si teniu temps i ganes: Esmenes introduïdes en la segona impressió del DIEC2 (novembre de 2007).
4. No sé on tinc el cap darrerament. En aquest cas l'estímul extern del post venia de les paraules d'Espriu -i, per suposat, algunes lluites filològiques i gosadies de la Iruna) que ara (17,01 del dilluns) reprodueixo al principi. Una de les prerrogatives (la definició d'aquest mot al DIEC s'hauria d'ampliar) dels blocs és que podem modificar a l'instant i deixar constància pública d'aquesta modificació al mateix moment.
5...

9 comentaris:

iruna ha dit...

ufff...

contínuament me trobo buscant en diccionaris paraules que no sé ben bé què volen dir, o si estan "correctament" escrites, o dites...

m'agrada molt llegir estes explicacions que fas de com se van incorporant mots, i esta manera de descriure les "angoixes" que patim quan mos busquem al diccionari i no mos hi trobem, i com això pot arribar a limitar-mos quan intentem expressar alguna cosa i no sabem com fer-ho perquè les paraules que diríem, no solament són incorrectes sinó que... sembla que ni tan sols existixen.

parles d'una segona edició del diccionari de la llengua catalana de l'institut d'estudis catalans...

últimament he tingut uns quants "desencontres" amb ell... :) i sort del diccionari català-valencià-balear, del mateix institut, on sí que he pogut trobar expressions que a l'altre són invisibles.

al començament del post (apunt, si vols), fas una pregunta: "ets prou gran per apartar-te de l’ortodòxia filològica?"; també hi ha vegades que mos preguntem, "ets conscient que ets prou petita per a no tenir por d'allunyar-te'n? va... no vulgues autolesionar-te..."

pere...

després de llegir-te, me n'he recordat del dia que vas escriure "torca't les morrandes!".

de seguida, vaig dixar-te un comentari a la finestra, perquè em va fer molta il·lusió trobar totes aquelles paraules a la teua boca...

saps què em va passar al cap d'un instant? me vaig sentir fatal perquè et vaig escriure "què bé venir a llegir-te i poder tornar a casa plena de "morrandes" :)"...

"núria! i per què has escrit "venir" i no "vindre"???

sí que és bastant terrible i penós conviure amb estes "lluites internes"...

però també és entretingut... i senyal que estem vius (això vaig llegir d'un mestre, no sé si el coneixes...)

un "bessito", pere... (molt mal dit, però... no per això "irreal")

Montse ha dit...

A mi m'encanta inventar-me paraules però sóc una incompresa (que no vol pas dir que no porti compresa quan cal - ostres, quin comentari més estrany m'està sortint!)

Bé, doncs això: m'agrada jugar amb les paraules, així que dec ser una bona candidata a la forca o a la foguera de la santa inquisició lingüística!

d'això... allò dels aliments "afroasiàtics" va molt bé per a les nits boges

o no era això?
ÔÔ

Bon dia, Pere! m'atreveixo, com la Iruna, a fer-te un "basitu".

Gatot ha dit...

jo els vaig posar al blog perquè hi tinc els enllaços que faig servir més sovint -si he de buscar a "adreces d'interès" em perdo, perquè hi tinc de tot i tot barrejat-, i m'és més fàcil accedir-hi...

encara que no ho sembli, em preocupa la meva ignorància ortogràfica, gramatical i sintàctica... però encara em preocupa més fer servir paraules, i com més grosses o gruixudes pitjor, sense saber exactament què volen dir; em preocupa potser perquè em molesta que altres tergiversin intencionadament o no el missatge que suposadament volen donar...

em temo que hi ha molt de "fantasma" que apareix als mitjans de comunicació i no es preocupa massa ni del que diu ni de com ho diu (alguns n'he conegut durant els anys); i em sap greu que tots plegats acceptem discursos buits tant si tenen contingut i veracitat com si no la tenen.

Vet aquí perquè tinc enllaçats alguns diccionaris... (per cert, m'has fet recordar que he d'incloure el de francès que el tinc una mica rovellat -l'idioma, s'entén- i el d'anglès que francament domino molt poc)

petons i llepades políglotes!

Júlia ha dit...

Ja saps que sóc relativista, tolerant, escèptica i agnòstica, àdhuc cínica, lingüísticament parlant.

En Pere ho diu, doncs existeix.

Ho dic i escric jo, doncs existeix el doble i està científicament comprovat.

Ho ha inventat l'Arare, doncs per a mi, com si ho hagués inventat en Ramon Llull.

M'agrada això dels basitus, tant com allò dels sacatapus.

Del diccionari
talment com d'un amant
tot ens enganya.

iruna ha dit...

al diccionari català-valencià-balear, de l'institut d'estudis catalans, hi ha una introducció que m'agradaria llegir amb calma...

i ara acabo de tenir una experiència que m'agradaria explicar-te.

he entrat a la web de l'institut d'estudis catalans... i he vist un diccionari en el qual mai m'hi havia fixat... lo "diccionari descriptiu de la llengua catalana".

segurament, tu ja el coneixes, però jo no havia intentat accedir mai a este diccionari, i, quan ara ho he intentat, m'ha calgut omplir una "sol·licitud d'accés".

de seguida he rebut una contrasenya i he pogut entrar en aquell "món misteriós"...

primera sorpresa: hi ha una "consulta d'articles senzilla" i una altra de complexa.

entro a la senzilla...

sense fer cas a la indicació de la finestreta de cerca, on diu "introduïu les primeres lletres de l'article que voleu buscar", amb los dits escrivint en veu molt baixa, he escrit "paraula"... a continuació, "ok" :) i.... res.

bé... "Entre els mots ja redactats no n'hi ha cap que coincideixi amb aquest patró";

d'acord... només les primeres lletres... "par"... "ok"?

i allavons s'ha il·luminat la finestra de sota: "par_adj", i he pogut desplegar tota una llista de possibilitats...

"paraula", precisament, no hi és (me catxis...).

he volgut buscar "saragatona"...

d'acord: "sar", "ok"?

i em diu: "sarabanda_f"... i amb la fletxeta, un altre llistat.

"saragatona"... sí que hi és :)

això de la llengua, pere... uffffff... què misteriós i complicat!

una abraçada

Dan ha dit...

Déu meu, que malament estàvem sense àliens (vull dir alienígenes).

Però pel que fa al debat mem - meme, no crec que sigui el cas. Ha de ser mem, igual que parlem de gen. Meme i gene son les formes angleses.
(Coi, ja m'has fet saltar i fer de catalanet pseudofilòleg. Un exercici divertit, però en el que, com dius, potser ens excedim.)

Albert ha dit...

Passo el post a la mestressa. Mentrestant, jo faig servir allò de l'adequació del missatge a l'entorn. I a qui no li agaradi, que s'hi posi fulles.

pere ha dit...

Què m'has de dir, iruna. A mi també em passa de buscar continuament paraules i de no escriure'n (dir-ne ja és una altra cosa que pertany més al pla individual i subjectiu i sense gaire càrrega de culpabilitat)alguna per prudència o per mandra de donar explicacions; a més, jo sóc més aviat ortodox en la qüestió lingüística, tot i que de tant en tant tinc algun atreviment, perpetro alguna provocació i, sobretot, penso que caldria fer servir me´s les paraules que no pertanyen al dialecte central i que tenen tanta tradició com qualsevol altra i en alguns casos solucionen conceptes, fets o objectes que no tenen mot en el el central (ningú no és perfecte).
Tot i així, tu i jo sabem que no són ls paraules el centre de la vida de la majoria de la gent sinó les actituds, els raonaments i tantes altres coses que aar no cal concretar i que no sé quines són...
Ja ho veus, la paraula paraula no apareix en el descriptiu perquè, de moment, no deu provocar conflicte... A tu i a mi ens convenceran!
I saragatona deu aparèxer per la seva sibgularitat, pel seu perill d'extinció. Algun dia algú hauria de fer un diccionari del valor sentimental de les paraules, cosa que ja avanço que seria impossible per les infinites connotacions que tenen, segons cada parlant; per exemple, saragatona per alguns parlants ja és un mot que necessàriament s'associa amb mi :-)
Uf, iruna, series una bona filòloga... bé series una bona qualsevol cosa: la teva dedicació a esbrinar i a extreure conclusions m'ho fa pensar.
Besades de mitjanit.
I no et preocupis per la teva llengua, és absolutament efectiva, tot i que després les interpretacions que es puguin fer del que un escriu van com van, sempre tenim tendència a llegir el que ens és més fàcil, s'acosta més a la nostra realitat o, simplement, a llegir massa de pressa (i això va també pel que diu el gatot)

A tots ens preocupa la nostra ignorància, gatot, aquesta és una qüestió indiscutible, el que passa és que a vegades ens preocupa excessivament i d'altres, amb raó, tenim consciència que factors externs i manca de normalitat ens han produït llacunes lingüístiques que no són fàcils d'omplir.
És veritat que els qui haurien de donar exemple de llengua algunes vegades, res de res. País!
Uf, el meu francès ara és de pena i l'anglès... què és l'anglès?
Et conformes amb petons amb al lengua del país (a triar el dialecte, mentre no sigui rossellònès o alguerès)



No, no, Montse, la finalitat de ls paraules, com de tot el que ens envolta és jugar. Que les normes del joc siguin més o menys rigoroses i que se'n faci o no cas ja és una altra història. Que ens queda si no juguem? Ei, excepte els polítics; aquests no haurien de jugar gaire i són els que me´s ho fan i més canvien les regles del joc.
Ai, les nits boges...què és això!
Recorro al meu dialecte per enviar-te besades (i ànims).

Des que estàs jubilada, Júlia, que t'atreveixes amb tot.
Jo també penso que mentre es tingui un criteri en qüestions de llengua s'ha de ser agosarat, i si no, també, ja vindrà qui ens cridi l'atenció públicament o privadament o ens deixi en l'ostracisme més miserable.
El diccionari si no ens enganya a vegades ens limita.
(estic veient que el teu proper llibre serà d'haikus ;-)

I les coses que encara ens falten oficialment, Dan, però no farem del tot cas a l'oficialitat, necessària i que cal transgredir almenys alguns cops.
Més que res penso que, en general, santifiquem els mots i oblidem molts alters aspectes de la llengua, cosa que en part indica el primitivisme -ja sé que no és culpa nostra- en què ens movem.
Ei, els aspectes de lèxic científic dels deixo a tu, tot i que com sempre les comparatives lingüístiques són interminables; per exmple en neerlandès diuen gen i meme.

No siguis malparlat, albert!
Que sí, que emissor, receptor i context són elements bàsics pel missatge, però aquí començaria la discussió sobre la precisió, els receptors múltiples i fins i tot començaríem a parlar de poliítica lingüística. Ai!

F.Puigcarbó ha dit...

casum dena i vatua l'olla, quina manera de menjar-se el tarro on dimarts, el dia del gran sacrifici d'en Saura.
Jo també invento paraules, mira t'en deixo dues.

Bondonia (no existeix) nomé hi ha bonhomia, i es degut a que ve de l'edat mitjana i els únics que donaven dàdives als pobres eren el senyors feudals i suposant ho fessin le senyores era amb els diners d'aquests.

Tsarrampoines. Són le sdespulles de l'ùltim Tsar de totes i cadascuna de les Russies.

Bona nit