primera aproximació als efectes de les llunes en alguns humans

No tinc temps de parlar del segon poema perquè se m'acaba el temps i he de sortir corrents al balcó, encara que no sigui lluna plena, abans que toqui la una. Si voleu en parlem més tard, potser demà.


I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l’amor cantaria,
l’amor boja.

Mes ai, si ve blanca,
rodona i blanca,
l’amor cantaria
que la porta tanca.

[...]

Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
Entre les dotze i la una!

Lluna, moneda de coure
A l’aire, duu-nos fortuna
Entre les dotze i la una!

Maria-Mercè Marçal: “Corrandes de Lluna”, dins Cau de Llunes


Iambes de Semònides

Diferent va fer un déu el pensament
de la dona, al principi. En va fer una
de la verra de crins gruixudes: tot
a casa seva, en llot, enllaquerat,
sense ordre va, i rodola per terra.
Ella, bruta i amb roba llantiosa,
s’engreixa escarxofada entre deixalles.

Una altra la tragué un déu de l’astuta
guineu, i és una dona que ho sap tot.
Res de bo ni dolent no li escapa.
I, d’una cosa, diu ara que és bona,
ara dolenta. A l’instant l’humor muda.

L’altra ve de la gossa, esparpillada
com sa mare, que tot ho vol sentir
i ho vol saber: fica per tot el nas.
Només barqueja. No lluca ningú
i així i tot borda. No l’atura l’home
amb amenaces, per més que enfurit
d’un cop de roc les dents li faci trossos,
ni el melós li parla, o asseguda
s’està entre estranys. Sinó que s’enderia
a mantenir el seu lladruc inútil.

L’altra els Olímpics pastaren del fang
i feta un nyap la daren al baró.
Res no coneix del bé ni el mal, tal dona.
De feines, només sap la d’endrapar.
I si mal hivernada un déu envia,
tremolosa de fred no li ve al cap
ni posar-se el seient més prop de foc.

L’altra, del mar. Té doble pensament.
Un dia la veureu contenta. L’hoste,
contemplant-la, al casal la lloarà:
“No hi ha dona millor en tot el món
que aquesta, ni més bella.” Un altre dia
no pot sofrir que ningú se la miri
ni que li sigui prop, que s’enrabia
esquerpa com la gossa amb els cadells.
Es torna aspra, amb tots malagradosa,
amb els amics i amb aquells que no ho són.
És com al mar que a voltes amansida,
sense perill, una gran alegrança
duu als marins, a la saó d’estiu.
I d’altres s’enfureix i els arrabassa
amb ones bramejants. Sí, és al mar
a qui més s’assimila en tarannà:
de l’ona té un caient ben inestable.

L’altra d’un ase gris apallissat:
Per força, a penes, i a cop d’amenaces
Accepta res. Fins allò que li plau,
li pesa, tot. Mentrestant, a la cambra
tota la nit i tot el dia menja,
i menja, i menja al costat de la llar.
Pel mateix preu, en el seu llit accepta
un venturer qualsevol per parella.

L’altra, de la geneta, que és espècie
vil i roïna. Res no té de bell
ni desitjable. Res de graciós
ni de plaent. Sols es deleix pel llit
d’Afrodita, i fa basques a tot home
que té a la vora! Amagada, rumia
moltes desgràcies per als veïns
i sovint menja ofrenes rebutjades.

Una euga delicada i de crinera
va parir l’altra, que refusa feines
servils i la misèria. No toca
el molí, ni l’erera no maneja.
No llença fora de casa la brossa
ni vora el forn no s’asseu, perquè evita
el sutge: és clar, encaterina l’home!
Dos cops al dia es renta de greixum,
hi ha dies tres, i s’ungeix amb essències.
La cabellera duu sempre quillada,
llarga, tota guarnida de poncelles.
Bell espectacle és per als de fora
i tanmateix, per aquell que la té
-si no és rei o tirà poderós,
que amb aquests éssers l’ànim es regalen-,
per a aquell que la té, dic, és un mal.

L’altra ve de la mona. I és ben bé
el pitjor dany que Zeus envià als homes.
Lletgíssima de cara, dona així
travessa la ciutat i és la riota
de tots: curta de coll, baixa; amb prou feines
es mou. És prima, tota desnatjada.
Ai qui abraci un mal d’aquesta mena!
Trucs, els sap tots, i tot escarafall.
És com la mona. Tant li fa que riguin!
Res no vol fer de bo per a ningú:
tot el dia només pensa i barrina
Com causarà pitjors estralls als altres.

L’altra, feliç qui l’ha, ve de l’abella.
Sols a aquesta cap blasme no li escau.
Floreix, per ella, i s’allarga la vida.
Estimada envelleix vora el marit
amant després d’engendrar una fillada
bella, de nom gloriós. Distingida
entre totes les dones, una gràcia divina
l’embolcalla. I n li plau
de seure enmig d’altres comares
per remenar-hi històries obscenes.

Doncs així són les millors que Zeus
regalà als homes i les més assenyades.
Totes les altres, per voler de Zeus,
són malvestat que roman vora l’home.
Que el pitjor mal que Zeus va modelar
van ser les dones. Es pensen que ajudeni
i res, de fet: els pitjors infortunis
vénen a aquell que en té una. Cap dia
no pot servar feliç qui s’hi refeixa,
que no farà fora de casa seva
la fam –hoste enemic i déu hostil-.
Un jorn, hom creu que l’alegra la gràcia
d’un déu o bé el favor d’algun mortal,
i ella, trobant un retret, a baralla
l’excita. On hi ha una dona, a aquesta casa,
no és rebut de grat l’hoste que hi posa.
La que sembla que tingui més senderi,
segur que, al capdavall, ofèn molt més:
embadalit l’espòs, tots els veïns
xalen de veure aquest com també cau.
Cadascú, quan l’esmenta, la companya
pròpia lloa, i blasma la del altres.
Tenint sort pariona, no ho veiem.
Zeus la va fer com el pitjor dels mals.
La posà com un nus que no es deslliga
als peus, d’ençà que l’Hades va acollir
els qui lluitaren per mor d’una dona.

Maria-Mercè Marçal: “D’antologia”, dins Cau de llunes.