27.3.09

el corneta (sèrie dels herois incombustibles -1)

Agafen la corneta i pugen al cim de la muntanya. I toquen i toquen, i res no els atura. Són immunes al cansament, a les crítiques, a qualsevol contratemps. Res no els importa, ni els seus ni els altres, només el propi lluïment. Sembla que ja són morts, però tornen a alçar-se, una vegada i una altra. Són de totes les edats, races i condicions socials, però com més poderosos més resisteixen i més refractaris. La dimissió és un substantiu que desconeixen, una ofensa que no volen sentir. Estan, o fan veure que estan, en possessió de les veritats absolutes, fins i tot quan desafinen; són els altres que s’equivoquen. Els dol que no els entenguin.

Noms? Aquí no caben. I esmentar-los no els fa cap efecte.

Tant de toc de corneta em fa mal de cap.

4 comentaris:

morenita ha dit...

Era un corneta pacifista, homededéu. El cine sobre cine [bèl·lic o del que sigui: no recordo la pel·lícula, però sí aquesta seqüència descontextualitzada] té moltes interpretacions: no tot són narcisos com apuntes.

He rigut molt. Bona nit, Pere.

Montse ha dit...

Doncs jo crec que no se'n salva ni un!

Bon dia, Pere!

F.Puigcarbó ha dit...

el Guateque! genial peli.

pere ha dit...

Els pacifistes -tu ja ho saps- són els pitjors. I qui aconsegueix els cims és indefectiblement un narcís, cosa que no és ni bona ni dolenta, sinó simplement una flor tendent a la solitud.
nanit, m.

Se salvem poc, cert, montse.
nanit, m.

Realment, Francesc, llàstima que l'estètica del vestuari i altres detalls la situïn en un moment determinat.