Torno cansat del barri de la Ribera. Sopo. Miro la pel·lícula de tv3: colors esvaïts, escenes que tremolen, decadència i potser esperança, crepuscles, dubtes.
Escric i no. Em miro la meva antologia particular d’haikus. Són fruit de la innocència o la síntesi lluminosa d’una llarga reflexió, els haikus? Un instant de gràcia o una elaboració meticulosament planificada? Són tot i no res? Per què tothom fa haikus?
No tinc ganes de pensar, de decidir. Rellegeixo la meva antologia particular feta per nens i nenes (?) de dotze i tretze anys. Trio unes quantes mostres i com que ara no em toca, no comento res, tot i que no em puc estar de somriure amb els diminutius i de reconèixer a través de les paraules els seus autors, dels qual no esmentaré les circumstàncies.
Estic cansada,
miro per la finestra
i no m’estresso
Una goteta
en la seva caiguda
mor en la pica
La cara trista,
ja rellisca una gota,
ser solitari
Neva moltíssim
a les muntanyes altes,
el fred ja baixa.
Les herbes creixen,
el solet les escalfa,
és primavera.
La classe para,
surt el sol i l’escalfa,
és primavera.
No veig la sorra,
l’aigua cobreix la platja:
marea alta
El cavall corre
per la conca de l’Ebre,
potser és lliure.
Tèrbols els núvols,
ben humit està l’aire:
una tempesta.
Vénen els núvols,
cel gris de Barcelona,
el vent ja bufa.
Deso els fulls i continuo feinejant.
LES PERSONES GRANS NO MOLESTEN
Fa 8 hores
12 comentaris:
tothom menys un, pere: jo no faig haikus...
potser les mateixes preguntes que et fas, m'atabalen massa com per posar-m'hi
petons i llepades gens minimalistes
(i a més, no en sé)
Tothom menys dos, Pere: jo tampoc no en faig, de haikus!
petons plens d'oxígen per primera vegada en molts dies!
Tothom menys tres, Pere. Jo tampoc!
:-D
moi aussi.
es dissabte i plou
no es cause efecte
però es sol associar.
aixó si no miro la mètrica, sóc de lletres i aixó de comptar s'em fa feixuc.
Això dels haikus tenen una potència que sempre m'ha admirat. Amb poques paraules, tingui l'autor 12 anys o 85, tothom pot fer de poeta i de filòsof. I en general surt prou bé.
jo tampoc n'he fet de haikus fins ara, però potser a partir d'ara en faré!
m'han agradat molt aquests
:-)
Tothom -o gairebé-en fa perquè:
a) són senzills de fer i de corregir
b)són bonics
c)són breus
d)estan de moda, també, com els xinesos i els japonesos.
Si no n'has fet
potser sense adonar-te'n
en faràs un.
Jo encara feinejo, els haikús els hauré de deixar per l'estiu. Coi de món...
Gràcies per les llepades, gatot, em reconforten.
Va, si comencem a fer-nos preguntes, mai no començaríem res. Prova-ho, com a mínim és divertit.
Ja en faràs, Montse. Si vols qualsevol dia en fem un o dos a quatre mans, tot i que no cal que els anomenem poesia sinó exercicis d'estil.
Me n'alegro que per fi t'hagi arribat una mica d'aire.
Una abraçada!
Dan, el que he anat dient: fer-ne pot ser un exercici interessant, una altra cosa és creure que fem literatura literària. algun dia et faré una proposició haikuista-cinetífica, ja ho veuràs.
Per fi, Francesc, un haiku com a resposta. Va, que els de lletres sabem compatar com a mínim fins a deu o deu vegades deu!
Sí, Enric, és així, de vegades la potència i la condensació d'un haiku és espectacular; que sempre s'aconsegueixi, és discutible. De tota manera, en la meva opinió, els millors són d'una gran -aparent- simplicitat.
Ànims, doncs, kika, que els llegirem amb molt de gust, però no els forcis més enllà de l'estructura.
(gràcies en nom dels autors i autores, entre els quals hi ha un xinès i cap japonès)
Cert, Júlia, tot i que no cal corregir el que fan els poetes i els que no ho són més val que no ho intentin fins que ho siguin, o potser és igual. Quant als xinesos, són abundants, però aquí no estan gaire de moda, al contrari dels japonesos que estan de moda potser perquè abunden poc.
Bonic el teu haiku metaliterari engrescador, acabat en agudes, a la catalana :-)
Va, va, zel, que és un moment. Et repto a un haiku al costat d'un dels teus paisatges que també són els meus.
t'informo que he inclòs aques post a la secció Blogs degustació d'avui.
Jo tampoc n'he fet mai. Potser m'hi hauré de posar... Petonets de diumenge.
Gràcies, Jesús.
Endavant, Anna, és un exercici interessant i plaent. Ja te'ls llegiré :-)
Petonets de dilluns.
Publica un comentari a l'entrada