negre sobre negre

Hi ha dies negres, dies en què més valdria quedar-se quiet, no fer absolutament res –no parlaré del llit perquè fa el cap gros-, ni tan sols moure els ulls buscant alguna cosa; dies que no haurien de tenir ni un segon. No, no aquest no ha sigut un dia d’aquests, encara que potser ho serà demà, perquè els dies negres són inesperats, traïdors, no avisen, o no fas cas dels avisos.

Hi ha dies que el que escrius és d’un negrós intens, perquè res no t’agrada, perquè el que dius ho trobes insubstancial –i el d’ahir, i el d’abans d’ahir-, perquè, en rellegir-te, t’avergonyeixes de els teves paraules i les eliminaries sense contemplacions, com un acte d’alliberament que et deslliurés del pretès alliberament que l’acte d’escriure et proporcionava... No, aquest no és, de moment, un d’aquests dies, tot i que si em rellegeixo penso que potser sí, que no estaria malament escriure negre sobre negre, escriure simplement per deixar anar els dits sobre les tecles a manera de relaxació, de simple exercici digital, i prou.

En les arts plàstiques de tant en tant hi ha algun pintor que, per la raó que sigui, pinta una tela completament negra –o d’un altre color-, encara que poques vegades es resisteix a deixar alguna minúscula, tímida o superba, nota de color diferent, com si la total uniformitat cromàtica li fes mal; també sol deixar la firma en un color diferent, perquè sovint la firma ho és tot. I el bo el cas és que sempre hi ha algú que compra la seva obra. En literatura això no s’ha fet mai, crec,, no vull dir ja deixar la pàgina en negre (en blanc sí que l’he vista molt sovint), sinó escriuré negre sobre negre; i si s’ha fet, no sé que cap editor hagi publicat l’obra, perquè dubto que tingués gaire sortida, a diferència de la pintura. Ben pensat, no estaria malament que alguns escriptors publiquessin negre sobre negre, sobretot els que fan aquella literatura horripilant que no se sap per què ni com sempre hi ha algú disposat a voler fer-nos llegir i algú disposat a llegir. Per altra banda, potser sense abusar, no estaria malament alguna obra així: qui sap l’expectació que provocaria, l’enrenou en els mitjans, el desig de saber si amagat en el negre hi ha una obra d’art o la més lamentable mediocritat: centenars de lectors intentant destriar el negre de les lletres sobre el negre del fons, perquè el que importa és descobrir misteris i confirmar espectatives. Fet i fet, però, dubto que algú vulgui ser el primer a fer l’experiment. Fer l’experiment en format digital, evidentment, no té cap gràcia, hi ha mitjans tècnics i ràpids de saber el contingut.

En fi, ja em perdonareu el meu experiment d’avui, que potser més valdria no haver escrit o haver-lo deixat definitivament sobre el negre.

Per compensar-vos, si això és possible, us deixo un poema negre, que sempre pot anar bé, o no.

Poète noir

Poète noir, un sein de pucelle te hante,
Poète aigri,
La vie bout et la ville brûle
Et le ciel se résorbe en pluie;
Ta plume gratte au cour de la vie.

Forêt, forêt, des yeux fourmillent
Sur les pignons multipliés;
Cheveux d'orage, les poètes
Enfourchent des chevaux, des chiens.

Les yeux ragent, les langues tournent
Le ciel afflue dans les narines
Comme un lait nourricier et bleu,
Je suis suspendu à vos bouches
Femmes, cours de vinaigre durs.

Antonin Artaud

I deixo la pantalla en negre.