12.10.09

rurals

Pel matí anem a caminar una estona, amb temps incert de lluita entre els núvols i el sol. A la tarda, en l’hora malenconiosa en què els colors, com els sentiments, es desdibuixen i es confonen i no saps si el que veus és el que és o el que sembla, reeemprenem el passeig fins a la Resclosa. Sempre amb el fons del vell Montgrí i la vigilància d’un castell que fou i no fou.

Pagesos de tota la vida i nous que treballen la terra, sorruts, lacònics, xerraires, aparellats, solitaris. Als horts, que van ser, són o seran, més gats que gossos. Piualadisses d’ocells que van i vénen en formacions espantadisses buscant aixoplucs segurs. Ciclistes i cavallers a peu -on han deixat les muntures?- que fan salut pel camí.

Panís que s’ha perdut i d’altre aprofitat, oliveres en terra de regadiu –a qui se li acut?-, pomeres ja exhaustes que han donat els fruits i en queda la mostra macada a terra, carabasses, pàmpols enfiladissos sense raïm, enciam i escarola que comença despuntar, verd que creix i terra preparada per sembrar, verd per cremar, verd arrenglerat i verd anàrquic...

Horts petits i grans. I cada hort, la seva porta. La de fusta i la metàl·lica, la feta exprés i la improvisada, l’oberta i la tancada, la que amaga i la que ensenya, la ignorada –perquè només resisteix la columna que l’aguantava- i la que ferma amb clau i cadenat, la filiforme amb draps penjats, perquè no sigui dit, i la blindada a prova d’intrusos en un primer intent, la que té al darrere un caminet estret perquè cal aprofitar la terra al màxim i la que té un caminal que deixa passar un tractor i encara més, la de l’hort que continua i la de l’hort que s’ha perdut, la que al final té una caseta i la que no en té o no sé sap perquè l’herba –tan alta!- ha crescut al seu aire, la de generacions i la nova...

I al darrere de cada porta una història que el caminant coneix, intueix, imagina o, potser, preguntarà. Tot plegat, no té cap importància, perquè el caminant fa via i la terra –salvatge la seva ànima-, amb portes o sense, generosa o infèrtil, més vella que la història, immòbil, no guarda fidelitat més que al darrer amo, no explica altra història més que la del darrer que l’acarona.


7 comentaris:

Júlia ha dit...

Boniques i poètiques portes, mereixen un haikú cadascuna.

Crec, com manifesta Hobsbawn, (no sé si ho escrit bé), que el món rural tal i com va ser durant segles ha desaparegut del món modern. Ara és una indústria més, una cosa molt diferent. Les portes que donen a camps erms en són un bon testimoni.

PS ha dit...

Pere, sempre em regales viatges cap enrera amb la visió de caminades com aquestes.
El Tamariuà, la Resclosa, l´arbreda, el riu, els horts, les móres d´esbarzer, les dàlies i les roses plantades al costat de mongeteres i tomateres, les berenades...la infantesa.
Sovint em dic que vull fer-lo de nou aquest camí, però tinc por d´esborrar-ne l´estampa idíl·lica. Aquesta porta que tanca les bardisses també m´ho diu...

Clidice ha dit...

"la porta de l'hort, ja l'has tancada?", sempre hi ha un hort amb porta, mai m'havia aturat a rumiar-ho, malgrat que sempre ho he vist :)

kika ha dit...

les portes que em fan badar, tant al video com quan les trobo pels puesos, son les que no tanquen res, les que estan soles, sense parets a les vores, les que pots decidir si fer-les servir per entrar o sortir. mira, sóc axií de rara ....

miquel ha dit...

Segur que sí, que cada porta amaga una història que poem poetitzar, Júlia.
Sobre la desaparició del món rural tal com va ser durant tant temps, en part és cert, en part, però, continua igual en alguns casos: a la fi, la terra és la mateixa i el que es planta i es cull no ha variat gaire. Pensaré en el tema, observaré, preguntaré.



I tu, P S, em regales la teva màgia que, tot sigui dit, fa temps que no trenco amb els meus comentaris :-)
Fes el camí, torna al passat, el trobaràs. Que importa la recança? Busca el present, el trobaràs. Dubto que esborris res. Una mica de plor per dins? I què? No és això?

Sempre hi ha porta, Clidice. Oberta, tancada, entreoberta, vella, nova... La qüestió és aconsegui traspassar-la sempre que es vulgui. No sempre és fàcil.


Cap raresa, kika, aquestes portes misterioses són les més atractives. Sembla fàcil entra-hi, però ... i sortir-hi? Per què et criden?

kika ha dit...

no sé que em deurien fer sentir al sortir-hi. no m'hi he trobat mai a dintre... sempre les he vist des de fora...

em fan pensar que ja no són el que eren. que segurament alguna vegada tancàven alguna cosa, i ara ja no tanquen res... sovint son maques i reforçades. les sencilles segurament han desapregut amb les parets que les envoltaven. les que queden son nomes les que han resistit...

i encara que ara no ho sembli, en algun moment a algí li va semblar raonable, prudent, necessari, ...

miquel ha dit...

va, algun dia hi hauràs d'entrar, kika :-)
Una mica la intenció de les imatges i del text ja era crear aquesta sensació de melangia que jo tinc davant d'alguns horts, normalment els més petits i els abandonats. és curiós que mentre els urbanistes -al menys alguns- es deleixen per tenir un trosset de terra, els rurals -alguns- se la treuen de sobre.