19.10.09

tres (1)

Coneix-te tu mateix (o, coneix-te a tu mateix). Sembla una obvietat que el primer objecte de coneixement que pretengui qualsevol persona sigui un mateix, i potser ho és, però em fa l’efecte que la majoria de nosaltres el que intentem des del principi de la nostra vida és conèixer el nostre entorn material i humà i no és fins determinat moment, que no sabria especificar, que aquest entorn, ens permet el nostre autoconeixement d’una forma empírica i, en alguns casos, d’una forma racional, i ens impel·leix a investigar sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre exterior proper i llunyà, sovint en un procés de pura necessitat de supervivència i progrés. Suposo que sobre el tema s’ha escrit llargament i hi deuen haver nombroses teories amb resultats satisfactoris o insignificants i qüestionables.

Evidentment, el coneixement d’un mateix és una tasca llarga, feixuga i gradual que ens pot portar a situacions de depressions llarguíssimes o bé a eufòries contundents tan injustificades com les depressions perquè al meu entendre l’autoconeixement, sempre parcial i imperfecte, no ha de ser més que un primer pas envers el coneixement del món i l’acceptació de l’entorn i/o la voluntat de servir-se’n i de transformar-lo. Malament aquell que es passa el temps intentat descobrir-se a si mateix tot oblidant que sensa cap dubte l’autodescobriment va lligat a la comprensió del seu exterior.

Descobrir els altres, descobrir el món, interactuar amb l’exterior, aquesta és la gràcia i la finalitat de l’existència animal i, en conseqüència, humana i la mesura del seu èxit o fracàs. Malament qui dedica bona part del seu temps a ell mateix i oblida l’exterior, perquè s’està perdent la possibilitat de saber qui és, en la mesura que això és possible i tingui cap importància. I, si més no, està perdent les múltiples capacitats dels seus sentits corporals i intel·lectuals.

Observar i intentar conèixer l’exterior en la seva multiplicitat és, a més, divertit, en el sentit lúdic, però també de captar les versions de la realitat, fins i tot de la nostra que, a vegades per un excés de proximitat multiaspectual, se’ns amaga o autoamaguem.

Per exemple, perquè tants líders s’entesten a pujar als cims per autoafirmar-se o deixar anar els seus missatges més “transcendents”? Déu, Crist, Pujol, Puigcercós, Manelic... Els nom dels muntanyencs, i dels planians, que no esmento, és interminable. No és a la plana, a les valls, on vivim la majoria? Aquest coneixement i interpretació dels actes dels altres, no ens permet a la fi i ni qui sigui per comparació saber com som. No som sempre “en relació a...”?

Després d’aquests paràgrafs pseudofilosòfics i improvisats em sento obligat a proposar un joc sobre el tema que potser molts coneixeu i que no té cap altra finalitat que passar l’estona ara o en el moment que decidiu que pot omplir un moment de sobretaula.

Es tracta de triar els vostres tres animals preferits –per ordre de preferència- i explicar-ne tres característiques destacades, les que valoreu més, les que més us agraden de cada animal. Per exemple, jo trio en primer lloc una aranya, perquè és pacient (es passa hoooreees esperant les seves víctimes), perquè és treballadora (per aconseguir el que vol ha hagut de teixir una teranyina...), perquè és... En segon lloc em trio una tortuga, per la seva longevitat, etc. En tercer lloc em trio un tigre... Tant o més que l’animal triat, insisteixo, són important les característiques o qualitats que cadascú li atribueix. Solució al final. Si no coneixeu el joc, jugueu ara, abans de mirar la interpretació.


P. S. Us parlava al final del post d’ahir dels e-books. Unes reflexions interessants sobre el tema a casa nostra les ha fetes en Jordi Ferré, editor de Cossetània, al seu bloc “De tard en tard”. Podeu llegir-les en ordre cronològic aquí, aquí, aquí i aquí.

Solucionari:
El primer animal representa la persona tal com és o li agradaria ser. El segon, la persona tal com la veuen els altres. El tercer, la persona tal com és realment. Recordeu, ho dic una altra vegada, que l’important són les característiques atribuïdes més que el propi animal. Es pot aprofitar aquest joc per treballar en llengua (amb els alumnes adequats d’aquí o de fora) el vocabulari sobre els animals, la caracterització i, és clar, el coneixement mutu.

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Sobre pujar cims, és el mite de la Terra Baixa corruptora que reviu, cal anar a cercar la puresa muntanyenca, tenim molts Manelics-polítics que volen salvar la Marta sotmesa. Seguint amb la comparació, avui crec que la Marta potser s'estimaria més arribar a una entesa amb el Sebastià i no pas anar a escalar muntanyetes de forma arrauxada.

Júlia ha dit...

Sobre els animals, és que mai no sé quin triar quan em demanen jocs semblants. I sobre els llibres, ja vaig pensar de seguida que això de l'augment de la lletra segons convingui seria un bon ganxo pels 'grans' o/i 'vells'.

kika ha dit...

quin post el d'avui!
primer: ho expliques molt be això de coneixe's a un mateix, pero primer volem ceoneixer l'exterior, i despres tambe els altres, total: tenim una feinada! :-)

segon: pujar dalt de les muntanyes, per a fer-se fotos. potser es creuen que surten més macos? n'hi ha que facin el que facin... surten sempre igual... o pitjor1 :-)

tercer: no m'agraden els animals. gens! cap! però he decidir pensar en tres i les corresponents qualitats... haure de pensar en animals de dibuixos animats... però això sí: encara no he llegit les solucions :-D

no se si em deixo res, perquè deu n´hi do el post d'avui :-)

Clidice ha dit...

Els cims i el complex de Moisès podríem anomenar-lo. Sembla que si puges a un cim la divinitat t'inspira la llei i et fa mereixedor de ser el número ú. Ai! hòmens!! :P

Respecte als animals, caram! a mi m'agraden els felins, tots, i els col·leòpters, tots, i les serps, totes. O sigui que prefereixo no saber que vol dir, per si de cas :P

Anònim ha dit...

jo em coneixia, sigui em conéc el jo d'abans,en el dia de avui. Però el jo d'avui, avui dia, m'ho és un complet desconegut.
Jo sóc molt d'agraït a l'existència de tots els éssers,del pla i els boletaires i els pirinencs, els n'ajuden a conèixer-me, m'agrada quan em trobo amb els què en el seu lliure pensar, hi pensen que ho són molt diferents de tothom, just quan hi penso que sóc li sóc igual, versemblant.
els animals que més m'agraden són primer; l'ostra per la seva tovitat. el bistec dople per la sang freda i el bou de mar pel fet de caminar de banda.

joaquim

xurri ha dit...

en aquest joc dels animals és impossible reconciliar les tres imatges d'un mateix!
assumeix la discordància, i dona per feta l'incoherència - lamentable la distància entre ambició, judici i principi de realitat?
(cavall, dofí, pollito?)

miquel ha dit...

No només la Marta, Júlia, sinó que m'atreviria a dir que molts de nosalters agrairiem una mica més de proximitat i menys esforços gratuïts que poden fer prendre mal.
Va, va, Júlia, em menteixes sobre els animals, potser en un altre moment.
Avui he anat a mirar lletres :-)

Bé, kika, no és una feinada, es tracta d'anar fent segons com ve la vida. Si vols que et digui, jo no arribo a conèixer mai els altres i tampoc m'hi capfico, cosa que algunes vegades està prou bé.
Surten pitjor indubtablement, noia, perquè l'esforç sempre fa tenir la llengua fora i una suor excessiva.
Merda, les nostres relacions estan abocades a la virtualitat, jo sóc un amant dels animals -de vegades a distància-. Bé, de veritat que has triat els teus tres animalñs de dibuixos. A veure, a veure... No, no vull especular.

Completament d'acord, Clidice: les pujades als cims i, a més, si troben les taules de la llei, són vomitives.
De veritat que no has fet el joc? M'ho he de creure? Covarda!

Ei, Joaquim, primer, una benvinguda, com sempre que passes per aquí. En segon lloc, dedueixo que, com tothom l'autoconeixement també en el teu cas és complex i, total, té una importància relativa.
Quant als animals que has triat, en prenc nota, però em falta el coneixement directe per poder opinar :-)

No assumeixo la discordància del test, absolutament científic; en tot cas, xurri, et crido l'atenció perquè has llegit (') -o coneixies(?)- la clau abans de la tria. Per cert, recorda que l'important no és l'animal, sinó les seves característiques. Per si et serveix, jo et trio en darrer lloc dofí ;-)

Clidice ha dit...

Què vols pere? sentir-me dir que sóc sigilosa, que menjo escombraries i que sóc verinosa? hahahahaha les bèsties són bèsties i les seves habilitats els posa cada cultura :) així va néixer Disney i millor ens hagués anat si aquest senyor s'hagués dedicat a fer portes en comptes de dibuixos :)

miquel ha dit...

Uf, clidice, ets una peça a tenir en compte.
No, no, cada persona veu els animelets segons una òptica personal i intransferible, una altra cosa és acabar creient en Disney o els documentals de la migdiada :-)

Clidice ha dit...

una vegada vaig estar fent tombs per l'Àfrica i la bèstia que més em va fascinar va ser la hiena. Tothom s'esgarrifava i feia ois per aquesta bèstia tan magnífica, poderosa i NECESSÀRIA en la cadena tròfica. També m'ho he de sentir dit tot per la meva passió pels col·leòpters. Sembla ser que, a la nostra cultura, això de què t'agrada alguna bèstia que no faci moixanes i no puguis domesticar i tenir convenientment apartada del seu hàbitat a ca teu, no està gaire ben vist. Ja me n'he fet la idea ;)

kika ha dit...

carai, clidice, en el teu cas amb dos animals n'hi ha prou per copsar la idea! :-)

miquel ha dit...

Possiblement -i sense possible- sí que hi ha un excés d'amor a l'animal domesticat. En el cas dels gosos, per exemple, alguns comportaments humans, no exempts de crueltat potser no conscient, són de jutjat de guàrdia.
(La hiena no és un dels meus animals preferits, li trobo el coll massa curt)

Què vols dir, kika, que el joc dels animals al final serà prou representatiu de les personalitats :-)