aplec

L’Arare, que diu que llegeix Solitud, em recorda indirectament que ahir era santa Caterina, però ja és massa tard per menjar els primers torrons de l’any seguint l’antiga tradició torroellenca que no sé si encara perdura. I ja no sóc a temps de menjar-ne a l’aplec a l’ermita que aquest any s’ha celebrat el diumenge anterior a la festivitat.

Estic segur que als lectors de Solitud –ja ho he dit altres vegades-, als lectors satisfets de la lectura, és clar, els agradaria participar de la trobada a l’ermita que imagino que no deu ser excessivament diferent –les vegades que hi he anat així m’ho confirmen, tot i que no sabria dir qui feia de Mila- de la que se celebrava en temps de Víctor Català.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquens fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentranten aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs.
[...]
A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picaries enginyoses de conte popular...

I els goigs de sant Ponç que jo reconverteixo en els originals actuals de la verge màrtir, escrits posteriorment per mossèn Viver:

Puix que de Déu coneguéreu
tan altes perfeccions,
donau-nos salut i vida
gloriós Màrtir Sant Ponç.

Caterina, nostra guia,
far encès pel flam del cel:
doneu-nos, o Verge pia,
vostra fe, valor i zel.

Bé, ja tastaré els torrons amb un diumenge de retard, quan els habitants de l’”encontrada” acabaran les restes dels seus, si encara els en queden. De moment recito els dos fragments dels goigs per demanar que salut i vida, fe, valor i zel em portin... què em podrien portar? Dubto que sigui un Estatut com cal, que ja no ho era quan va anar a Madrid, encara menys quan en va sortir, i que serà uns parracs després de passar pel TC. Potser, doncs, directament la independència? Mai no he estat una persona de grans esperances, ni he tingut gaire fe en la intercessió dels sants; tampoc en els homes i les dones. És clar que si no hi ha esperança podem recórrer als fets.