18.11.09

evocació africana

-Què li sembla si li posem la vacuna?

Havia anat al consultori per altres assumptes, però en repassar el seu historial, la infermera es va adonar que tenia l’edat en què es recomana vacunar-se contra la grip estacional. Ell, sempre cortès i confiat, no s’hi va saber negar i li va oferir el braç. La punxada, previsiblement indolora, li va produir una sentida inesperada.

-Crec que m’ha tocat una vena! –to excessivament aprensiu de vacunat primerenc?

-Impossible, és una intramuscular –veu conciliadora, però taxativa i escèptica, sòlidament segura, producte d’anys d’experiència.

En treure l’agulla, la sang li va començar a regalimar braç avall, però, cortès com era, no va fer cap comentari inapropiat; de totes maneres, es va atrevir a demanar el nom del producte que li havien inoculat per si de cas es produïa una reacció adversa.

-Ai, crec que ens hem equivocat –l’infermera va remarcar l’hem-; resulta que era una dosi de l’antitetànica. No es preocupi, ara li buscaré l’antiviral de la grip.

Ell, que ja hem quedat que era cortès i entenia les pressions de la professió, es va mostrar aparentment impertorbable. També és veritat que estava tan sorprès que no va tenir temps de reaccionar com ho hagués fet un altre mortal menys acostumat a acceptar que la vida (i la mort) no és més que un joc d’atzar. Ni tan sols, de moment, es va preocupar perquè fos la segona dosi d’antitetànica que rebia en dos anys.

L’agulla, a l’altre braç, no li va fer cap mal, i abans d’acomiadar-se encara es va veure amb cor de donar les gràcies, tot i que algú excessivament susceptible hagués pogut imaginar un lleugeríssim matís irònic en les seves paraules.

Més tard, a casa, va comentar la visita a la seva dona, sense explicar-li el motiu de la consulta inicial, que ja no recordava. La va escoltar sense sentir-la quan ella li retreia la seva cortesia que de vegades es confonia amb una resignació excessiva. Mentre l’esposa parlava, ell no parava de donar voltes a la mateixa idea: hagués desitjat que la infermera s’hagués anat equivocant indefinidament i l’hagués vacunat contra l’hepatitis A, l’hepatitis B, la febre tifoide, la febre groga, la ràbia i la meningitis meningocócica, perquè el que ell volia de veritat des de feia temps era viatjar a Kenya, perdre’s una llarga temporada en aquell país africà on sabia –ho havia vist en alguns documentals- que encara era possible trobar una cultura en què el concepte de cortesia era ben diferent. En fi, potser dintre de dues setmanes, podria tornar a presentar-se a la mateixa consulta i demanar amb qualsevol excusa que el vacunessin de la grip A. Qui sap si li tocaria la mateixa infermera...

(em temo que són possibles algunes coincidències amb fets i personatges reals)

14 comentaris:

Albert ha dit...

Calders!

kika ha dit...

molt bonic ! i molt adient! :-)

Sadurní ha dit...

Déu n'hi do la confusió, oi?

Clidice ha dit...

encara bo que era de tarannà somniador, si hagués estat un home amb tendències paranoiques s'hagués imaginat que l'implantaven el microxip de control ... :) m'ha agradat el conte, gràcies :)

Salvador Macip ha dit...

Molt bo! Si em permets el comentari mèdic, les punxades a la vena no fan mal (a l'artèria sí). És més típic enganxar un nervi (i llavors sí que veus les estrelles). Perdona, és deformació professional ;-)

Francesc Puigcarbó ha dit...

senxillament: deliciós, com diu algu per aci amunt...Calders

miquel ha dit...

Després ho vaig pensar, Albert, que m'havia sortit molt calderià. I és que les influències del mestre...

Gràcies, kika. Ara només espero que es produeixi el viatge a l'Àfrica.

Real com la vida mateixa, Sadurní.

Gràcies a tu per llegir-lo i estic content que t'hagi agradat. És un conte i no, perquè jo m'invento poca cosa, només els ornaments.

Gràcies, MS. I també per l'aclariment. Tens raó, que t'enganxin una vena no fa mal, però que comencin a moure l'agulla...

M'agrada que t'agradi la història, Francesc. I sí, no puc negar a posteriori la influència de Calders.

cidoGalvao ha dit...

Molt bé concebut i, fet, en quê hi s’inclou la narrativa preciosa, però de una tristesa mortal, exacte al què concerní el seu eix de caràcter universalitzant, què em fa por. Un retrato de l’home de granja... com ha volgut dir-ho ( sense en fer-ho explícitament) J.Pla, però sí que ho va dir M.V.M. Merci.

jaka ha dit...

bon dia !!!

M'agrada't... molt !!!
Jo en contra de la "monja" ja tinc la vacuna de la "A" al cos... ai, ai, que passarà ?

miquel ha dit...

Oh, no, és un relat festiu, optimista i elemental, com l'Àfrica, que no saben si existeix, del protagonista i del narrador. Gràcies pel comentari.

Bona nit, jaka!
Encantat que t'hagi resultat una lectura plaent.
Si passa alguna cosa ja ens ho diràs, però... i la vacuna de la grip de sempre?

Xurri ha dit...

ains, quina paciéncia de Job. Jo hagués posat el crit al cel, probablement, tot i que el resultat mèdic - sens dubte - hagués estat exactament el mateix, però molt més desagradable.
No ve massa al cas, però no em puc estar de dir que Sor vacuna està com un llum i que em resulta curiossísim d'observar com per primer cop l'impacte de l'informació massiva i indiscriminada (verídica i no verídica) per internet i la lluita per l'audiència està impactant massivament la sacrosanta i fins ara intocable delegació de la nostra salut als professionals encarregats de cuidar-la: els metges. Coincideix en el temps amb les - per a mi- tosques maniobres de comunicació del partit popular, que tan aviat diu blanc com negre en funció de cap a on toca desviar l'atenció per defensar els seus interessos.
Em pregunto quan començarem a repassar els números dels arquitectes i enginyers desconfiant de la seva habilitat per calcuar el repartiment de càrregues, a controlar personalment l'ajust dels frens dels nostres cotxes, i a contradir els consells d'un advocat sobre els termes d'un contracte. De què depén aquest fenòmen? És questió de temps? o de què es funció??

Montse ha dit...

sabater, a les teves sabates, no, Xurri? (bé, la dita és en castellà, però em permeto la llibertat de traduïr-la)

Pere... i per què no anava a veure la infermera tot preguntant-li tranquil·lament A quina hora plega, senyoreta? (l'educació per davant de tot, ep!)

:)

miquel ha dit...

No sé, xurri, més que el que m'han contat sobre aquest cas; encara que com saps, la qüestió mèdica continua imposant.
Uf, jo ja fa temps que qüestiono, des d'aquí i publicament, tots els professionals, fins i tot a mi mateix. N'hi ha de bons, de mediocres i d'impresentables. És més, vaig més enllà per afirmar -agosarat que sóc- que alguns titulats no m'oforeixen més garanties que alguns autodidactes. I em permeto dir-ho perquè sóc titulat :-)

Jo també crec que és el que hauria d'haver fet, arare, però imaginio que la cortesia de la vella escola -n'hi ha d'altres?- li impedia dirigir-se fora de l'aspecte professional a una persona a la qual no havia estat presentat formalment.

Anònim ha dit...

Una íntima compensació del personatge de ficció i antiheroi d’aquesta aventura era haver sobreviscut per explicar-la. S’hi lliurava amb aquell deix de flegma i d’ironia britàniques que tothom li concedia. Tot i que era home de lletra, es plaïa en la narració oral de fragments espigolats de la seva trajectòria vital. Tal vegada cercava de veure’s de fora estant amb la tendresa d’ulls de pell endins. Quan, tot ciberbadoquejant, ha ensopegat amb l’exercici literari de Pere el blocaire, la fascinació del relat no li ha estalviat el sentiment que l’havien desposseït d’un actiu estratègic per a guanyar-se la condescendència de l’interlocutor. De fet, quan més tard va voler evocar l’episodi del consultori amb la seva dona, ella, displicent, l’hi va posar en qüestió i li va retreure d’haver-la ja entabanada una vegada amb una història extreta de qualsevol lloc perdut de la xarxa.

Membre de Protagonistes Anònims