22.11.09

la novel·la

Tenia moltes esperances posades en la seva novel·la eròtica, d’una llibertat total, però en el primer capítol se li va escapar de les mans el personatge principal: després de la seva ejaculació precoç, la protagonista no en va voler saber res més de l’assumpte, de manera que al final l’autor es va haver de conformar amb un conte curt més aviat moralitzant.

Pere palau

Com qui no vol la cosa, un post de la Clidice (deixeu-me fer autopublicitat: aquí cada dimarts les primere línies, o així, d'una novel·la) s’ha convertit en una mena de meme que ha trobat resposta, que jo sàpiga, en els companys blocaires d' aquí, aquí, aquí i aquí, a més de als comentaris pertinents. El seu estímul també em fa posar en moviment.

Fa anys, sense saber ben bé els motius, vaig començar el que pretenia ser una novel·la eròtica (1). Ja tenia els personatges bàsics, una visió més o menys discreta del conjunt, final a part, una escenografia, i quatres coses més que em van fer pensar que podia començar l’aventura. Al final de les set o vuit primeres pàgines, em vaig adonar que el que havia escrit era més aviat una presentació costumista d’una sordidesa notable i que, sobretot, les meves lectures eren més interessants que la meva escriptura. Molts anys després, vaig pensar que a partir del “quadern groc”, podia començar una altra història força nova, més interessant de contingut que d’estructura, però malgrat la idea mental, que estic disposat a passar a qui vulgui recollir-la, la magnitud de l’empresa em va fer desistir temporalment, i potser per sempre.

En el fons, el que em passa és que, en la mesura que em conec, desconfio enormement de la meva capacitat de passar-me hores i hores escrivint una història que ja de bon principi se com acabarà i que em veig capaç de resumir en dues o tres pàgines. Segurament, aquesta incapacitat té també a veure amb una carència heretada per part de pare i que no es manifesta en la família materna: la meva incapacitat d’observació dels petits detalls i la meva dispersió mental i volitiva, que, juntament amb la manca de concentració, fan inútil qualsevol intent d’aconseguir algun resultat prou satisfactori per a mi i encara més per a possibles lectors. Si afegeixo l’avorriment que em produeix repassar el que he escrit i que mai no sé en quin calaix ho he guardat, el panorama assumit de la incapacitat és total.

Dit tot això, i ja des de la perspectiva de lector, encara avui el que m’interessa més d’una novel·la és una cosa intangible, inexplicable racionalment. Més enllà del tema, del moment (és indiferent que la història –si existeix- s’ambienti a la Roma clàssica o en un futur a eons del nostre present), dels mateixos personatges, dels paràgrafs inicials o finals (admeto que tot té la seva importància), de l’originalitat real o pretesa, de la visió del món que presenta..., més enllà de tot això, el que m’interessa d’una novel·la és aquella màgia que trobo tan poques vegades i que inconscientment em fa canviar l’expressió de la cara, em fa sentir, encara que només sigui en algun moment, un moviment en l’espinada que prové de les neurones o del cor i que em porta a la paradoxa de no voler parar de llegir i al mateix temps de no voler arribar al final. I en tot aquest procès, té tant a veure el que es diu com la forma i el ritme amb que s’expressa. En el pol completament oposat, i per ser breu i exemplificatiu, es troba tot allò que d’una manera propera o remota s’acosta a Ventdelplà, modalitat narrativa actualment obsoleta, però molt present en les seves múltiples variants, que pot tenir una mica de gràcia si es tracta d’obres fetes fa tants anys que ja no sé ni situar. És clar que tot això no deixa de ser una opinió personal sense cap altre ànim d’expressar la meva visió personal. Entenc que actualment la màxima aspiració de molts autors o lectors s’acosta més a Ventdelplà o similars, és a dir, primers llocs en els rànquings que ... Uf, el que us deia, que ja vaig per no sé quantes línies i m’he perdut i no he aconseguit exposar més que d’una manera vaga el que volia dir.


(1) Quatre noies, que estudien filologia catalana, decideixen pagar-se la carrera fent striptease (m'encanta la paraula, del seu de les poques que comencen amb hac aspirada al diccionari) al so de les melodies de sardanes de Juli Garreta. La seva primera actuació es produeix en un comiat de solters en què el nuvi és un destacat dirigent d’una escissió d’un partit d’esquerra nacionalista. Setmanes més tard, les noies, que ja són conegudes com les quatre barres a causa...

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Confesso que vaig escriure una novel·la erótica, a màquina i per sextuplicat atès la vaig presentar a la Sonrisa Vertical. Per suposat no vaguanyar per un dels del Jura6t es va quedar un original, era Luis G. Berlanga. Ah! es deia las cuatro alcobas, i era molt dolenta. La vaig fer desapareixer sota el foc d'un Sant Joan. Ara tinc el bloc, però aixó és diferent i estic trobant molt bona poesia o texts eròtics d'altri, que d'aixó també se n'ha de saber.

Bon dia.

Clidice ha dit...

Mira que bé! si ho dius tu tan ben dit i tan detallat ja no em cal dir-ho a mi. La veritat és que em costa trobar una novel·la que em provoqui tots els símptomes que descrius, però quan la trobo sóc l'ésser més feliç del món. Ara, això encara no m'ha passat mai amb els meus textos (si, jo també tinc una novel·la en un calaix, el millor és que no recordo en quin). Per tant, prefereixo llegir que no pas escriure "de debò" :)

kika ha dit...

coincideixo amb tu amb la peresa que fa el rellegir i corregir el que s'ha escrit. amb els blogs no tant perquè són curtets, pero amb coses més llargues és ben bé un pal.
i amb com has descrit que et fa sentir un llibre que t'agrada. que bé que ho has explicat!

el teu inici de novel·la té molt bona pinta.i també demostres que ets molt bon auto-crític :-)

Montse ha dit...

La meva novel·la la tinc avorrida,de tant llegir-la. He arribat a un punt de no retorn. a un punt de deixar-la reposar al calaix de "Iràs i no tornaràs".

M'encanta la teva novel·la eròtica. Això de "Les quatre barres" és, senzillament, genial!

miquel ha dit...

No s'ha de tirar res al foc, Francesc, que ho facin els altres.
Una bona història seria la que ressegueix la teva novel·la a través de les vicissituds que li han fet passar els hereus de Berlanga.
Veritablement a la xarxa es troba tan material interessant que no veurà ma el paper... I què? Al final no és aqui on hi ha més lectors potencials?

Ja escrius de debò, Clidice. El que passa és que encara no som prou conscients que la xarxa ha iniciat una revolució i el paper és història. També és veritat que els amos del paper (editorials, premsa, crítics, etc.) segueixen amb el seu negoci perquè ho és. Haurem de parlar del tema algun dia: perquè tant de paper quan es pot publicar a la xarxa?
Ei, si trobes la novel·la, passa-me-la.

Espero, kika, que no t'assemblis massa a mi en l'aspecte del repàs de textos. En el fons jo voldria ser un redactor reconegut, però em guanya no només la mandra del repàs sinó que m'imagino tots els contratemps que em reportaria la fama.
Això si, tinc un sentit autocrític que considero prou objectiu, no sempre, és clar, que també sóc humà, em penso.

I per què no me la passes, incondicionalment, sense que em senti obligat a dir-te'n res, només pel plaer de llegir-la.
Uf, arare, he improvisat l'argument en un moment; després continuaria que un d'un partit de dretes s'enamora d'una barra i...

Clidice ha dit...

Ni de conya, que jo de llegir si que en sé ;)