He rebut, discretament, alguns tocs d’atenció pel fet que els fragments proposats els dimarts pertanyen a obres de la prehistòria del gènere policíac, sobretot en el cas el cas dels autors estrangers (en el cas dels de parla catalana, la prehistòria és, generalment, més propera). Em temo que l’espai continuarà així durant alguna setmana, sense que això vulgui dir que hi hagi cap pretensió de fer una història vagament cronològica del gènere a través dels seus textos; es tracta simplement d’una tria com qualsevol altra. De totes maneres, avui em ve bé transcriure els primers paràgraf d’una novel·la publicada en anglès (d’autor nord-americà) l’any passat i editada en català fa més o menys un mes. M’ha semblat que els tres primers paràgraf, amb les extrapolacions que calgui, són adequats –a mi m’hi ha fet pensar- a la situació dels casos de corrupció que ens inunden aquests dies de forma més continuada en els mitjans i dels quals nosaltres ens fem ressò. La mentida –cadascú és ben lliure de buscar les gradacions i justificar-la- és una característica pròpia de qualsevol activitat humana en tots els seus àmbits, des dels familiars als empresarials i als polítics, i ... Bé, m’aturo perquè se suposa que els dimarts no toca escriure textos filosòfics sobre la moralitat o l’ètica. Vet aquí el fragment (si voleu, podeu jugar a canviar polis, advocats, etc., pels substantius que preferiu):
Tothom menteix.
Els polis menteixen. Els advocats menteixen. Els testimonis menteixen. Les víctimes menteixen.
Un judici és un concurs de mentides. A l’audiència ho sap tothom. El jutge ho sap, i fins i tot els jurats. Quan entren a l’edifici ja saben que vénen a escoltar mentides. Ocupen els seus llocs a les tribunes disposats a escoltar mentides.
La clau de tot, si et toca seure a la taula de la defensa, és la paciència. Cal estar a l’aguait. No pas a l’aguait d’una mentida qualsevol. Has d’esperar-ne una que la puguis atrapar i picar-la com ferro roent fins que surti una fulla ben esmolada. Aquesta fulla, la fas servir per obrir el cas en canal i escampar-ne les tripes per terra.
La meva feina és aquesta: picar la fulla. Esmolar-la ben esmolada. Fer-la servir sense pietat ni remordiments. Ser jo la veritat en un lloc on tot són mentides.
A part de les pistes de més amunt, una altra, potser definitiva: l’autor (no el narrador ni el protagonista) té una certa relació, a partir d’enguany, amb Pepe Carvalho.
Ep, m’ho deixava: la Maria Antònia Oliver és l’autora d’Estudi en lila, la darrera novel·la esmentada a “negra o criminal”.
P. S.
MEMORIA, VACUNA CONTRA EL POPULISME
Fa 29 minuts
12 comentaris:
Crec que l'autor deu ser Michael Connelly (ho he escrit bé?), per aixó del Carvalho. Sobre el llibre, després torno...
Atraco a les tres, m'encanta!!!!!!
último recurso???? (atraco a las tres és fabulosa!)
El Veredicte? Em sembla que en català li han afegit de llauna o de llautó...
ni flowers! caram! quantes coses he d'aprendre encara! no em donarà pas temps :(
;)
la cerca, tardana, ha estat molt fàcil en aquest cas...
"El veredicte de llautó" (The brass veredict), de Michael Connelly traduïda al català per Joan Puntí a Club Editor... a 0,0607 (aproximadament) eurus la pàgina...
(informació extreta del blog de la llibreria negra y criminal)
http://www.negraycriminal.com/?view=ficha&idl=8898
del "resumen" que en fan, on diuen "...la darrera novel·la de Michael Connelly confirma una vegada més el nervi (?¿?) d'un autor mundialment llegit...", em confirma que efectiva ment jo "no sóc d'eixe món".
No he llegit res d'ell, per tant, no sóc d'aquest món, si és que és cert que tot el món l'ha llegit...
em sorprèn, però, que sant google doni només 107.000 resultats per a "tothom menteix" i en canvi en doni 832.000 a "tothom diu veritat"... segurament només sigui qüestió d'un "diu"... tot i que dir no hauria de ser res assimilable a la no concepció d'idees...
suggeriment: per no fer-ho tant senzill, penso que seria més interessant no transcriure els primers paràgrafs -si més no en edicions recents- perquè sembla que les editorials tenen tendència a transcriure'ls de forma promocional... potser, tractant-se de temes investigadors els paràgrafs transcrits foren més interessants per la poètica de les paraules o dels missatges... i deixar les investigacions per a les pistes, més o menys clares segons els nivell investigador de la concurrència...
p.s.
aquest matí he circulat en dues ocasions -anada i tornada- entre passeig de gràcia i espanya... he observat cares i cossos, força d'ells i elles llegint als vagons del metropolità i a les andanes; ja pensava que era improbable que haguéssim coincidit en horaris intempestius i que segons has referit en alguna ocasió fas per "superfície"... però m'he sentit com un anònim investigador observant tants personatges... clar! els de poble, ens posen a un metro i ens sembla el dragon khan! :)
qualsevol dia d'aquests hi portaré els gatets...
el gatot t'ha fet un bon comentari avui... potser que li facis cas... per mantenir el misteri.
la veritat és que, alguna vegada, caminant per alguns carrers de barcelona jo també he pensat en si coincidia amb tu. m'hi han fet pensar les teves explicacions de les teves caminades :-)
Júlia, sempre la primera, encara queaquesta vegada amb vacil·lacions. Bé, ja veus que el gatot ho ha brodat.
Xurri, en catellà crec que l'han titulada com El veredicto.
Júlia i xurri, comparteixo plenament la vostra apreciació de la peli... És que només aquesta escena, i aquí no és simplement cosa del guionista o del director, que també.
Ostres, Clidice, no t'hi poses gaire en el tema :-) Algunes de les novel·les no estan malament, de veritat. Tens raó, hi ha tantes coses que no aprendrem mai, tot i que en qüestions de literatura, del tipuis que sigui, ho tenim plenament assumit, no?
Ja ho dic jo que poso massa pistes, gatot, però és que a més, tu ets un molt bon detectiu. Per altra banda, ja veus que no és que l'espai tingui massa comentaristes a part dels fidels; ja veuràs quan sigui un bloc independent...
(vols dir que "tothom diu la veritat", no ésuna ironia de "tothom menteix"?)
Aquest matí he fet dues parades d'anada i tornada (Sagrada Família-Clot) de la línia blava amb companyia d'unes seixanta persones per anar al teatre (nom del teatre?). No creguis, el metro és el meu mitjà preferit quan no vaig a peu (el subsòl de la plaça de Catalunya-Pelai abans era una delícia de gents, colors, olors i sabors); això sí, al metro mai no llegeixo, en tot cas mentre l'espero a l'andana.
Els portaràs al metro o al dragon?
El gatot sempre fa une bones consideracions, kika :-)
Segur que ens hem creuat alguna vegada i qui sap si ens descobrirem, tot i que jo sóc més aviat badoc, poc observador.
Em sumo a l'homenatge a "Atraco a las tres" i a tantes i tantes pel.lis d'aquells anys, meravelloses.
En un altre bloc es recordava el J.L.Vázquez fent de germà sastre al Verdugo... Brutal, homèric... Realment, estem en crisi, en crisi profunda; se'ns moren i no hi ha substituts.
D'aquest Connolly, no n'he llegit res."El veredicte" té a veure amb la pel.lícula de Newman i Rampling, em sembla que era de Sidney Lumet? Sí que he llegit un altre Connolly, John, em sembla.
Bé, sempre intervinc fora de concurs. Ho sento.
potser si que ens hem creuat, pero reconeixer-nos: impossible!
si no sabem ni quines pintes tenim :-)
Hi va haver un moment, m'autoacuso, lola, de rebuig i/o de menyspreu envers determinat cine, però ara, intentant ser objectiu, trobo tantes bondats en moltes d'aquelles pel·lícules, tantes coses que em semblen sensacionals...
No, no, aquest veredicte és encara amb la tinta fresca (bona peli, aquella).
Res, lola, el concurs és només una excusa per escriure alguna cosa i per les complicitats :-)
Com que no ens reconeixeríem, kika? Jo tinc aquí la costat un primer pla de la cara i tu, al teu bloc, una foto de cos sencer ;-)
vaja! com controles ! :-)
jo només recordo la camisa que portaves el dia de l'entrevista aquella del video :-)
seria molta causalitat no? :-DDD
Publica un comentari a l'entrada