negra o criminal (9)

He rebut, discretament, alguns tocs d’atenció pel fet que els fragments proposats els dimarts pertanyen a obres de la prehistòria del gènere policíac, sobretot en el cas el cas dels autors estrangers (en el cas dels de parla catalana, la prehistòria és, generalment, més propera). Em temo que l’espai continuarà així durant alguna setmana, sense que això vulgui dir que hi hagi cap pretensió de fer una història vagament cronològica del gènere a través dels seus textos; es tracta simplement d’una tria com qualsevol altra. De totes maneres, avui em ve bé transcriure els primers paràgraf d’una novel·la publicada en anglès (d’autor nord-americà) l’any passat i editada en català fa més o menys un mes. M’ha semblat que els tres primers paràgraf, amb les extrapolacions que calgui, són adequats –a mi m’hi ha fet pensar- a la situació dels casos de corrupció que ens inunden aquests dies de forma més continuada en els mitjans i dels quals nosaltres ens fem ressò. La mentida –cadascú és ben lliure de buscar les gradacions i justificar-la- és una característica pròpia de qualsevol activitat humana en tots els seus àmbits, des dels familiars als empresarials i als polítics, i ... Bé, m’aturo perquè se suposa que els dimarts no toca escriure textos filosòfics sobre la moralitat o l’ètica. Vet aquí el fragment (si voleu, podeu jugar a canviar polis, advocats, etc., pels substantius que preferiu):

Tothom menteix.
Els polis menteixen. Els advocats menteixen. Els testimonis menteixen. Les víctimes menteixen.
Un judici és un concurs de mentides. A l’audiència ho sap tothom. El jutge ho sap, i fins i tot els jurats. Quan entren a l’edifici ja saben que vénen a escoltar mentides. Ocupen els seus llocs a les tribunes disposats a escoltar mentides.
La clau de tot, si et toca seure a la taula de la defensa, és la paciència. Cal estar a l’aguait. No pas a l’aguait d’una mentida qualsevol. Has d’esperar-ne una que la puguis atrapar i picar-la com ferro roent fins que surti una fulla ben esmolada. Aquesta fulla, la fas servir per obrir el cas en canal i escampar-ne les tripes per terra.
La meva feina és aquesta: picar la fulla. Esmolar-la ben esmolada. Fer-la servir sense pietat ni remordiments. Ser jo la veritat en un lloc on tot són mentides.

A part de les pistes de més amunt, una altra, potser definitiva: l’autor (no el narrador ni el protagonista) té una certa relació, a partir d’enguany, amb Pepe Carvalho.

Ep, m’ho deixava: la Maria Antònia Oliver és l’autora d’Estudi en lila, la darrera novel·la esmentada a “negra o criminal”.



P. S.