1.11.09

Tots Sants

Dia quasi d’estiu. Trobo el cementiri de Bellpuig florit com un jardí i m’adono que va a tota pla la multiplicació de làpides de marbre i disseny, expressió definitiva d’un poble de nous rics. Hi hem anat després de dinar, cap a les cinc, aprofitant una tarda fina i abonançada que convidava al ritual del passeig. Munió de visitants mudats, breus salutacions a tort i a dret, i moltes cares que feia anys que no veia. M’agrada anar al cementiri per Tots Sants, visitar els meus difunts i seguir un itinerari que, a Bellpuig, tinc apamat de temps enrere: el pare, primer; després els padrins i la mitja dotzena d’oncles, i aquell cosí que se’n va anar massa d’hora, víctima d’un accident de moto. Després, la ruta em porta a reconèixer imatges a les fotos dels nínxols i descobreixo, any rere any, cares conegudes que no sabia que haguessin mort. Ho llegeixo com el senyal d’un trajecte vital que s’escurça, un camí que s’aprima i que la gent del meu temps som en aquell punt d’inflexió que avisa que tenim molt més passat que futur.

Anar a visitar els meus difunts, encara que només sigui un cop l’any, em dóna pau i tranquil·litat, una mena de confort familiar, la serenitat d’estar a casa i entre els de casa, per tornar a comprovar que no som res, que no caldria anar sempre amb la cinquena posada i que ens hauríem de prendre els alts i baixos de la vida amb una mica més de tranquil·litat. Passejar-se entre els nínxols d’un cementiri pot ser alliçonador.


Isidor Cònsul: “Tots Sants” (fragment), dins Tractat de geografia. (2008)

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Només hi tinc "la meva mare" i ho poso entre cometes perquè entenc que la meva mare ja no és allí ni enlloc. No hi vaig mai per tot sants, ho faig en qualsevol altre dia atès paso sovint per davant del Cementiri de la Salut.
Abans, ens agradava molt a Nuri i a mi anar al vell cementiri de la Salut i tafanejar làpides, veures mals versos escrits, flors de plàstic, panteons. Recordo haver-ne fet fins i tot un poema:



Habitas habitatis

Reconec que ens agrada molt
a Nuri i a mi, anar de visita
al vell cementiri de la Salud.
Vaguejar emmig d'aquell ambient
tranquil, relaxat i evocador,
d'altres éssers que resten allí,
amb sos noms i cognoms,
fins i tot amb retrat incorporat.
Veure les flors dipositades
de plàstic o naturals, llegir
alguna mala dedicatòria,
o un poema desafortunat.
Potser ens agrada anar-hi,
a part de la pau i assossec
que en aquest lloc hi ha,
com qui va a veure la nova vivenda
que tard o d'hora, haurà d'ocupar.

Júlia ha dit...

Bell poema, Francesc. La mort sempre és present, amb els anys contemples els cementiris amb uns ulls desacomplexats i tolerants, són història.

Clidice ha dit...

No he anat mai al cementiri per Tots Sants, a casa meva això no es feia, ni els pares, ni els avis. Sempre m'he sentit molt apartada d'aquesta celebració. Curiosament no em desagraden els cementiris, fins i tot anava a dinar al de La Garriga, quan hi treballava. Un entrepà i un bon llibre, el solet, l'ermita romànica, els mausoleus ...

Anònim ha dit...

JO AQU7ESTA NIT VESTEIXO UN ALTAR A UN RACO DEL JARDI DE CASA,TOTS ELS MEUS DIFUNTS I SON PRESENTS AMB RECORDS PERSONALS...TANTS JA...L'EXILI MARCA.
JUGANT AMB BCN.

miquel ha dit...

A mi, a la Joana més, també m'agrada vagarejar pels cementiris per la pau, per la petita història que expliquen i que amaguen i, en darrer terme, perquè em sembla que cal contemplar els solars on ens edificaran la darrera casa si no és que ens esventen
Bonic poema, ara se'n fan pocs sobre els cementiris i tampoc la mort té un èxit excessiu.

El que fot de la mort, Júlia... Què és el que fot de la mort?

Jo sí que hi anava per Tots Sants, Clidice. Ara menys. Durrant alguns estius vaig voltar tots -o gairebé- els petits cementiris pirinencs i prepirinecs: desenes de fotos pre era digital. S'hi està tranquil, als cementiris, per Tots Sants, no tant.

Bonica celebració, la teva. En el meu cas, no és l'exili sinó l'edat, que és una altra forma d'exili, la que m'omple de pèrdues; dels de casa, dels més grans, que eren molts, només em queda la mare i una tia.

iruna ha dit...

pere...

ahir, la sara em va explicar que havia anat al cementiri amb los iaios d'amposta a vore als iaios de son pare.

vaig preguntar-li si li va agradar anar-hi. me va dir que sí. si hi havia molta gent... i em va dir "no bastanta". :)

una abraçada, pere

miquel ha dit...

ostres, iruna, vols dir que la Sara et va deixar anar una nota d'humor negre? Són divertits els menuts :-)

abraçada, iruna