La conversa és llarga i no la reproduiré, però bàsicament gira a l’entorn de la progressiva desaparició en el territori de parla catalana de la branca de la família de les Fricatives Labiodentals que ja des del segle XIX, o potser molt abans i tot (Beati hispani, quibus vivere est bibere), ha anat sent substituïda per la branca de les Oclusives Bilabials, betacistes convençudes. Hi ha algun moment en què el diàleg es torna tens, com quan Ve li diu a Be que els papers encara en van plens de noms de la seva família i argumenta que, sense anar més lluny, al DIEC hi ha gairebé 42 pàgines de mots que comencen amb els cognoms de la família, i molts altres mots repartits aquí i allà que duen el nom en algun lloc. Be ni tan sols es molesta a dir que la seva branca té 96 pàgines començades amb Oclusives Bilabials, sinó que li remarca que el diccionari avui ja no se’l llegeix gairebé ningú, ni per Internet, i que el que compta és el que es diu més que com s’escriu. Ara, que si vol proves escrites, també en té, fins i tot en castellà, que és, com si diguéssim, diu ella, una llengua més oficial i més fixada i que no recorrerà al diccionari, que es cosa de vells (ella pronuncia bells). Be comença a mostra-li fotos per donar i per vendre (Be pronuncia bendre).
No em vull posar a la conversa, perquè al cap i a la fi jo sóc de la família; sí, un Oclusiu Bilabial, però de la branca dels Sords (habitualment m’anomenen Pe, ja ho sabeu), els parents pobres, amb poca veu i menys bot (ai, volia dir vot) que, a més, mai hem estat considerats gaire intel·ligents; com us dic, no em vull posar en la conversa, però em sembla que la cosina Be fa una mica de trampa, perquè en algunes fotos més que marcar una tendència escrita espontània (la fonètica no la discuteixo) el que es pot observar, crec jo, és un procés de creativitat ben conscient.
En la primera foto, per exemple, estic segur que el cambrer, convenientment alliçonat pel xef (?), va dibuixar una forma en el mot final que podia recordar la bondat i l’abundància dels seus productes que de cap manera haguessin quedat reflectits en una angulosa i desmenjada V, més adequada, en tot cas, per representar una boca oberta prèvia al tast de les excel·lències del restaurant. També sembla evident que en la segona foto la cotillaire pretenia remarcar hiperbòlicament la bondat de la seva faixa, encara que amb la be sacrifiques l’efecte de l’abdomen pla*.
Bé, deixo ja el resum dels fets i de la conversa, que encara va continuar una estona amb un intent ridícul per part de Ve de contrarestar les paraules i els arguments gràfics de Be que no crec que valgui la pena de transcriure.
* m’emprenya que la cosina Be m’enviï a fer fotos: la mestressa de la cotilleria m’observava des de darrere els vidres de la botiga com si jo fos... Qui li explica que jo només obeïa ordres?
4 comentaris:
Si les classes de transcripció fonètica les haguéssin tractat així, potser no li tindria tanta mania.
Aquests sostenidors de color de Bi
són preciosos, el que no acabo d´entendre és el paquetet del costat, el Power moldeador. Què recarall deu "moldear"?
Decididament riure fa passar el fred!
Aquestes faltes fan mal a la vista! Caldria tenir més cura a l'hora d'exposar segons quins rètols al públic.
El que s'hauria de fer és escriure de forma definitiva una mateixa lletra per a sons que gairebé tothom diu de la mateixa manera. Alliberem les llengües -catalanes i castellanes- de les cotilles convencionals!!!!!!
Que l'ortografia és ARBITRÀRIA, ep. Vulnerable, transitòria, dictatorial, temporal, fràgil i dominada per les forces acadèmiques.
No creguis, PS, tampoc no m'agrada gaire la fonètica, de manera que es tracta de donar-li un mica de vida a través d'històries properes :-)
Ni m'havia fixat en el "power": la promesa d'una cintura com cal em distreia dels altres estímuls.
Uf! Continua aquest fred, i s'ha afegit una pluja finíssima, intermitent i traïdora.
Certament, Albert, suposo que no és excusa que els comerciants siguin betacistes; cal pensar que tenen la obligació de ser rigurosos en la qualitat dels seus productes i en la de la llengua que empren per promocionar-los.
Et veig molt reivindicativa, Júlia. La veritat és que jo sóc una mica anacrònic, però també crec que en alguns casos caldria una racionalització d'alguns aspectes ortogràfics, encara que em sembla que no sóc tan radical com tu :-)
Publica un comentari a l'entrada