Volia dir alguna cosa sobre la Gala dels Gaudí, que he començat a seguir amb atenció per si deien alguna cosa sobre aquesta història de les quotes lingüístiques i tot això, però arribats al ballet de la piscina he plegat veles, no per desinterès sinó perquè la meva planificació horària m’ho demanava. Aquí és quan algú dirà: “home, per escriure aquesta coseta et perds un dels actes més interessants de la temporada de la indústria del cinema català?” I tindrà tota la raó, i no m’excusaré dient que encara tinc alguna altra obligació ineludible i menys vistosa. D’acord, i segurament m’he perdut la part que més m’interessava.
Val a dir que com que vaig poc al cinema –i m’he distret una miqueta- hi ha hagut algun moment en què m’he fet un embolic: no sabia si el premi el recollien pel millor vestuari, pels efectes especials, pel millor guió adaptat... M’aclapara tant de premi. M’imagino que a la Gala X de novel·la, per exemple, donessin un premi a la millor portada, al millor tipus de lletra, als marges més elegants, al millor distribuïdor, a la millor editorial... tot en un continu de pujades i baixades de l’escenari amb la ploma X brandada pels guanyadors... Que ja ho fan?
Que no sigui dit que no dic res de l’acte. M’ha agradat la seva originalitat (la part que he vist) molt adequada a l’època de crisi que ens ha tocat viure. M’han agradat els tocs d’humor imprescindibles en qualsevol acte acadèmic intel·ligent. M’ha semblat molt bé que les pelis europees nominades s’al·ludissin pel seu nom original i per la traducció castellana, cosa que deu voler dir que alguns acadèmics l’han vist en la versió original i uns altres doblada. També és d’agrair que tants cinemes tanquessin perquè els possibles espectadors poguessin veure la Gala des de casa. No, d’això en parlarem més llargament. Ah, i bonics vestits, alguns... I encertats comentaris de l’inefable... I, i, i...
No volia dir gaire res i, com sempre, m’embranco excessivament i avui més precipitadament perquè penso que ja és dimarts i tinc una cita amb la sang. Us deixo, però no em puc estar de recordar que aquest any tampoc no han nominat la meva productora, d’una independència inqüestionable: saragatona films. En fi...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Molt bo, noi, molt bo...
Sí, la teva capacitat per embrancar-te en tota mena de branques és infinita.
Això sí, això que dius
També és d’agrair que tants cinemes tanquessin perquè els possibles espectadors poguessin veure la Gala des de casa. No, d’això en parlarem més llargament.
ho seguiré perquè és el que m'interessa llegir. Veure com ho veus tu.
Jo ho tinc clar i així ho he dit a casa meva.
Ah! sortint del teu blog saragatonià t'aniré a visitar al vostre blog sanguinolent o negre.
Ahir -o era bans d'ahir- ja et vaig enviar la meva participació.
Suposo que ho vas rebre.
És vàlid aprofitar que et quedés el micro obert la teva resposta a la Jaka) per mirar d'endevinar la solució a l'enigma?
Sort n'hi ha dels micros que queden oberts. Encara en queden massa pocs d'oberts.
Buffffffffff, no em diguis que et va agradar, no m'ho diguis! quan vaig veure que despullaven aquell "pavo" de Ventdelpla (perdona, pero no sé com es diu, l'actor) i se l'emportaven i el treien vestit de nosebenbequè, em van venir arcades. I quan van parodiar allò de la Gemma Mengual ja hauria vomitat directament. No sé què s'havia pres en Joel Joan, però no n'encertava ni una en el seu discurs i tot plegat em sembla que és un muntatge que no té cap mena de gràcia... per sort, els que repartien els premis, van estar molt dignes i no van fer la pena que feien el susposats graciosets. Ara, aixo si: s'ha de reconèixer el mèrit que té tocar amb instruments que no són instruments. Xapó. Ja ho havien inventat "Les Luthiers", però al menys era original.
M'agradaria saber qui els fa els guions (suposo que a les lletres de crèdit ja ho deu dir, però jo ja clapava) més que res per felicitar-lo per la seva poca gràcia.
uixxxxxxxxxx, com m'embalo!
que tinguis un bon dimarts, company!
No m'ho vaig mirar, la veritat.
Per cert, em sembla que molts actors 'emblemàtics del tema' fugen d'estudi quan els pregunten sobre la qüestio palpitant. Ja que quan proclamen que tot ha de ser en versió original no expliquen com han de ser els 'subtítols', en català? en castellà?
el poc que vaig veure em va fer pensar en com de contents que estan els teatreros que surten a la telatrès (que diu el senyor Marcel·lí) de conèixer-se. Imagino que cada dia es fan petons al davant del mirall. Després vaig veure que li donaven un premi a aquella noia, la Nausica Bonín (vestida per alguna enemiga especialment envejosa) i ho vaig deixar córrer que em queien els ulls per terra de son. Vaja, que per fer el que es fa a tot arreu del món mundial però amb menys pressupost, com què no cal oi?
uff! sort que després de crackovia vaig apagar la tele!
i tu encara voldries participar-hi amb saragatona films? :-)
el que he trobat molt sugerent en aquest post és aquesta referència que fas a 'als marges més elegants'
molt ben trobada! molt enginyosa! :-)
La veitat, Sani, és que el cas del cinema en llengua catalana no el tinc clar, i mira que li he donat unes quantes voltes. Ara podria començar a specular amb improvisacions, però ja saps que de vegades sóc una persona seriosa.
Aquí és quan s'agraeix un diàleg cara a cara a múltiples bandes.
Ei, ja veus que t'esmento en el dimarts de sang, però hauries de fer la teva aportació directa a l'espai; si no, ja inclouré el teu escrit.
Ei, Arare, veig que vas veure més pograma que jo. Jo quan van pujar a l'escenari el ventplaenc ja vaig plegar. I escoltar Joel Joan imagino que, convalescent com estic, hagués estat superior a les meves forces.
I, aquesta necessitat de recórrer a l'humor pseudoenginyós en qualsevol acte ja comença a cansar-me. En fi, això és Amèrica.
Bona setmana!
Vas fer bé, Júlia. Jo, ja ho veus, tenia una mica d'interès morbós. Quina pèrdua de temps!
No crec que els importi gaire com han de ser els subtítols de tota manera, no?
Sempre sospito, Clidice, que les gales del cinema, encara més que les d'altres "arts" són només per mirar-se melics i mirar els dels altres i no acabo d'entendre quina gràcia tenen per al públic en general; més tenint en compte que el glamour, sobretot ahir era inexistent.
Pobra Nausica, semblava la supervivent d'un naufragi; és clar que jo de roba no n'entenc gens.
A veure, kika, que una cosa és la realitat i l'altra aquella coseta que et queda dins quan veus que un producte ben fet com el meu ni tan sols s'esmenta.
A mesura que anava improvisant sobre els llibres vaig pensar: per què no? Potser desenvoluparé la proposta fins a l'absurd més total. Necessitaré suggeriments :-)
Publica un comentari a l'entrada