29.4.10

albes de fred agrisen tot el record

Encara el sol escalfa. Grans i petits. En cotxe, en bicicleta, en metro, a peu... Tots són un clam!

Surt la lluna plena en silenci de mort. Ningú mira ningú. En aquest dia càlid, l’insomni vetlla en la fredor dels llits. Ni els llops udolen.

M’han vençut en la lluita
d’un dia breu. I a l’altre,
tot serà ja tenebra.

On les fons pures, l’alba
d’un somni fosc? Pregunto,
descendint per l’escala
del meu temps, al silenci
que en mi esdevenia.

No se m’atansen llavis
a dir-me cap resposta.
Sols puc recordar passos
i l’extingit domini
dels meus morts, i perdudes
cançons, i la tristesa
de després, quan em feien
aquest mal inguarible.

Salvador Espriu: “Escala”, de Mrs. Death

Potser exagero, però també em fot que finalment guanyi Van Gaal.

5 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

He arribat al final pregant perquè no fos unpost dedicat al futbol. Llàstima.

pere ha dit...

Tens raó, Lluís: hagués hagut de prescindir del darrer paràgraf. Tot i així, asseguraria que, en el fons, no és un post de futbol ;-)

kika ha dit...

com pot ser que no sigui de futbol?

Clidice ha dit...

ah! era de futbol? ^^ I mira que em cau fatal el fanjal aquest eh!

pere ha dit...

De fet, kika, em fa l'efecte que és més aviat un post dedicat a la condició humana, a la poesia d'Espriu, a la deïficació -no importa de qui-, a les esperances i els desenganys... Fixa't que no parlo de jugadors (és veritat que surt un entrenador)ni de jugades ni de pilotes, ni de gespa.
En fi, en un altre estil, com el teu post d'avui, on tampoc parles de futbol més que com a pretext :-)


És clar que no era de futbol, clidice, però no descarto parlar algun dia del tema; abans m'hauré d'asessorar perquè potser mirar futbol no em serà suficient.