Aquest matí he anat a llegir el diari a Sabadell. M’he passat una hora i mitja assegut en una banc de la Rambla, just davant d’una botiga de la cadena d’electrodomèstics Miró. A l’altra punta del banc hi havia un avi a qui he saludat amb la mirada. Hem restat ignorant-nos mútuament: ell repassant la gent que passava i jo passant pàgines i aixecant la vista de tant en tant, cada vegada que algun soroll inusual em cridava l’atenció. El sol ha contrarestat una estona brevíssima la monotonia del dia. L’avi ha marxat Rambla avall primer que jo.
M’he aturat en una notícia que firma Tomàs Alcoverro i que ocupa més de mitja pàgina: una dona àrab, de la qual només es veuen els ulls i les mans, que s’ha atrevit a participar en un concurs de poesia. El títol de l’article és equívoc: Una saudí conquista el “Operación Triunfo” poético”. En realitat de seguida s’aclareix que ha arribat a la final del concurs poètic en què es premia el guanyador o guanyadora amb un milió de dirhams. L’article explica com la dona aconsegueix destacar en un món que tots sabem que es masculí a través de la vehemència dels seus versos, etc. Continua explicant alguns detalls i com ha aprofitat la popularitat per expressar les seves opinions, com els seus versos parlen de l’opressió, de la segregació, etc. La dona ja ha rebut amenaces de mort.
No trobo dates ni dades per poder seguir els esdeveniments del concurs ni per conèixer amb exactitud el que m’interessa especialment: què diu en els seus versos. Tampoc no arribo a saber si s’ha convertit en una heroïna entre les altres dones i quina ha estat la incidència real en el seu entorn més immediat i en el món àrab en general. És una persona? És un símbol? Busco a través de Google i faig servir el seu traductor automàtic. El resultat és decebedor, a penes aconsegueixo seguir les seves paraules i menys els seus versos. En aquesta babèlia lingüística que defenso, la llengua, sempre poderosa, ha estat la meva enemiga. M’he de conformar amb informacions de segona mà i amb directes de difícil interpretació, a part de la música de la seva veu. Tot i així acabo entenent que ha quedat tercera en el concurs, que es repartien més dirhams dels que es diuen a l’article, etc. Poca cosa, la veritat:
Notícia a "alapn.com"
MOLT MÉS QUE UN EMBOLIC DOMÈSTIC
Fa 2 hores
7 comentaris:
Vaig sentir la notícia al TN de tv3 fa uns dies, quan van saltar les alarmes en passar Hilal a la final del concurs. Què més dir-ne, del tema dona i integrisme musulmà, que ja no s'hagi dit? Que és lloable que encara hi hagi dones valentes. Ja se sap: les dones que llegeixen són perilloses :)
ps/ La propera vegada que vinguis a Sabadell, quan acabis de llegir el diari, truca'm i et convido a una cervesa, home :)
i encara n'hi ha que defensen la llibertat de religió :( que no veuen que quan una religió, la que sigui, passa pel damunt dels drets de les persones, ja no és respectable? I com s'ha de sentir un ésser viu quan se l'obliga a amagar-se i se l'amenaça de mort per atrevir-se a parlar?
No coneixia aquest fet, mare meva si ens queda camí per recòrrer en alguns llocs!!
jo em quedo amb la idea d'anar a sabadell (o a on sigui) i poder passar un ahora i mitja llegint el diari ... em sembla fabulós, de somni! quina enveja :-)
Està bé això d'anar a llegir el Diari a Sabadell, jo, ara ho faig cada dia, potser hauré d'anar a Barcelona a llegir-lo algun matí.
No en sabia res d'aquesta poeta, però té mala peça al teler, una dona musulmana i poeta?. Ala ens guardi!
Les dones que llegeixen, anna, són perilloses, i de les que escriuen... Uf, les que escriuen!
Un món difícil per a les dones el de l'islam, però crec que només elles trobaran el seu camí.
(ja m'hagués agradat prendre una cervesa amb tu, però, vols dir que haguessis deixat la feina o és que em tens desinformat?)
Realment és una situació difícil, injusta i complexa, Clidice. No sé però, si puc opinar gaire des de la meva perspectiva, per això demano conèixer més. Sovint tinc la sensació que parlem molt des de la nostra perspectiva i no coneixem prou la de les dones de la cultura islàmica, tot i que les evidències fan mal.
Els queda, Mireia, perquè com deia més amunt, les nostres paraules difícilment els serveixen de res. Qualsevol canvi important sol fer-se des de dins.
No siguis envejosa, kika, que quan vulguis pots fer el mateix; només cal que... Què has de fer per passar-te una estona en un banc d'una ciutat llegint el diari?
Per què no, Francesc? A mi em va agrdar l'experiència. Rambla amunt i Rambla avall i després cap més contacte amb el món que el del paper i el de l'atzar dels vianants desconeneguts.
Déu la guardi, sí. I a ser possible les altres dones i homes, poetes o no, que l'estimin o la respectin i pels quals ella també avança.
doncs mira, em sembla que encara que em fes un plan del dia reservant una hora i mitja per llegir el diari en algún lloc en solitari i sense interrupcions, hauria de fer una altra cosa: aturar el meu cap per evitar que em faci deixar la feina a mitges per anar a fer una altra cosa... encara ho veig difícil. ho hauré de practicar més! :-)
Publica un comentari a l'entrada