7.4.10

nirvana

Diu marcasal: “No escric això com a músic, ni com a directora, ni com a melòmana ni res.” I escriu una mica més abans de posar el vídeo.

I jo em quedo amb el “res”, perquè a mesura que vaig escoltant la música desapareix qualsevol altre pensament que no estigui relacionat amb el que escolto i veig. Perdo el món de vista. Encara que només sigui durant els quasi deu minuts que dura l’audició, no necessito res més. Menteixo, no penso en el que escolto ni tinc la sensació que hi hagi res que pugui necessitar o fer. Simplement vaig ampliant inconscientment el meu somriure, de la mateixa manera que ho he fet avui amb els gols de Messi. Com m’agradaria participar de més prop en l’espectacle!



Després arriben els pensaments conscients, els judicis, els matisos, les necessitats mentals i corporals; però avui no s’escau parlar de nimietats.

3 comentaris:

lola ha dit...

¡que viva la América latina!

Què maca aquesta peça musical, i què macu Dudamel. I Messi, per Déu Nostru Senyor. No tinc paraules.

Clidice ha dit...

:) :) :) :) :) :) :) :) :) :)

ais! (sospir)

pere ha dit...

I l'orquestra juvenil Simón Bolivar...
Si tu no tens paraules... (broma fàcil, lola:-)
De fet la meva intenció era deixar només imatges i música, però la paraula escrita encara em pot.

(ja m'he triat una altra música símbòlica per si guanya el Barça aquest cap de setmana; i espero que ho faci, perquè no m'agradaria canviar els plans)


Exactament com tu, clidice, però no vaig aconseguir, com li deia a la lola, tan breu.