13.4.10

qüestions de barbàries

Llegeixo en el bloc de l’Olga un comentarista que es plany que a secundària hagi estat lectura obligatòria per a la seva filla L’amic retrobat, de Fred Uhlman en lloc d’ El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada: qüestions de qualitat i de proximitat. Segurament el comentarista té raó. Penso en un altre disbarat de la proposta dels millors de la ILC (per què no es fa pública l'enquesta?) en el seu intent, comprensible, d’abastar la totalitat del món de la lectura: aconseguir establir els referents per a menors d’edat. Disculpeu que ara, per raons d’espai i perquè me’n vaig al Dimarts, no vulgui iniciar cap polèmica.

De L’amic retrobat, una obra menor de l’escriptor, copio aquests paràgrafs que continuem semblant-me una font possible –sóc modest en les meves aspiracions- de llargs debats i inacabables matisos.

En primer lloc érem suavis, després alemanys i després jueus. ¿Quina altra cosa podia sentir jo? O l’avi del meu pare? No formàvem part dels pobres “Pollacken” que el Tsar havia perseguit. Evidentment, no podíem ni preteníem negar que érem “de procedència jueva”, ni més mi menys que a ningú no se li acudiria negar que l’oncle Henri, a qui feia més de vint anys que no vèiem, era de la família. Però aquesta “precedència jueva” no comportava gaire cosa més que el fet que, una vegada a l’any, el dia de l’Expiació, la meva mare anés a la sinagoga i el meu pare no fumés ni viatges, no perquè cregués en el judaisme sinó perquè no volia ferir la sensibilitat dels altres.
Encara recordo una violenta discussió entre el meu pare i un sionista que havia vingut a demanar diners per Israel. El meu pare detestava el sionisme. Considerava que la simple idea era una ximpleria total. Exigir Palestina després de dos mil anys li semblava tan sensat com si els italians exigissin Alemanya perquè en una època havia estat ocupada pels romans. Només podia portar a un vessament de sang inacabable i els jueus haurien d’enfrontar-se amb tot el món àrab. I, en tot, cas, Què tenia a veure ell, un stuttgartès, amb Jerusalem?
Quan el sionista va esmentar Hitler i preguntà al meu pare si allò tampoc no alterava la seva confiança, el meu pare va dir:
-No, en absolut. Jo conec la meva Alemanya. Això és una malatia temporal, una cosa així com el xarampió, que quedarà enrere tan bon punt millori la situació econòmica. ¿Com pots creure que els compatriotes de Goethe i Schiller, Kant i Beethoven deixin que els domini aquesta escòria? ¿Com goses insultar el record dels dotze mil jueus que van morir pel nostre país? Für unsere Heimat?
Quan el sionista va dir al meu pare que era un “assimilat típic”, el meu pare va respondre amb orgull:
-Sí, sóc un assimilat. ¿Què hi ha de dolent en això? Jo vull que m’identifiquin amb Alemanya. Estaria totalment a favor de l’absorció total dels jueus pels alemanys si estigués convençut que a la llarga seria beneficiós per Alemanya, però tinc els meus dubtes. Em fa l’efecte que els jueus, no integrant-se totalment, actuen encara com a catalitzadors i enriqueixen i fertilitzen la cultura alemanya com ja van fer en el passat.
En aquest punt el sionista es va aixecar. Allò era més del que estava disposat a aguantar. Donant-se uns copets al front amb l’índex de la mà dreta, va dir amb veu alta:
-Meschugge total.
Va recollir els seus pamflets i va desaparèixer sense parar de donar-se copets al front amb el dit.
No havia vist mai el meu pare, normalment tranquil i pacífic, tan furiós. Per ell, aquell home era un traïdor a Alemanya, el país al qual el meu pare, ferit dues vegades a la Primera Guerra Mundial, estava disposat a tornar a lluitar.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Un fragment que dóna per a molt, efectivament. Un vell director d'escola, resignat d'haver hagut de viure i conviure en el franquisme, em parlava sovint del gran desengany que havia tingut amb Alemanya, país que admirava. No creia, aleshores, em va confessar, en el poder de la cultura com a generador d'una vida millor. Els nazisme li havia mostrat com la barbàrie més gran pot néixer a tot arreu. Sovint hi penso. Molts jueus 'alemanyitzats' pensaven com el del fragment...

kika ha dit...

i d'això en fas una classe?
jo vull venir!:-)

pere ha dit...

Jo també ho crec i hi penso, Júlia. És possible que m'equivoqui.

Que en fes una classe o no, kika, dependria de tu. T'atreviries a dialogar o t'avorriries amb aquestes velles històries?