Fa no gaires anys m’entretenia, en el súmmum de la badoqueria celestial, escoltant les notes de la granota pianista: encara una altra, una altra, una altra.... La Joana finalment m’apressava i jo deixava les notes enrere.
La granota va deixar el carrer i va aparèixer a “Atrapa-sons”, un programa de la televisió catalana. Vaig pensar que ja m’estava bé, que Daniel Loeza, el titellaire mexicà que li estirava els fils, s’ho mereixia. Entrevistes, un reportatge nord-americà...
Aquesta setmana he tornat a veure la granota i en Daniel al parc de la Ciutadella. Els dos somreien. Em va venir una tristor estranya que no sé si sabria explicar.
MOLT MÉS QUE UN EMBOLIC DOMÈSTIC
Fa 2 hores
2 comentaris:
És magnífica!!! jo no l'havia vist mai.
realment aquest parc és ple d'art i fantasia... envejo les teves passejades...sort que les comparteixes en el saragatona films!!!
un petó de lluna plena en silenci... en aquest dia càlid, d'insomni que vetlla en la fredor dels llits
(m'agrada aquest paràgraf)
Uf, mar, abans era més juganera, no sé que li deu haver passat.
gràcies per fixar-te en el paràgraf. Avui ja no hi ha insomnis, em sembla, i el llit presagia monotonia i son sense somnis :-)
un petó de primavera
Publica un comentari a l'entrada