30.4.10

pel carrer

L’home, a l’esquerra, porta el cotxet; al mig va el nen, prou gran per caminar amb soltesa però encara concentrat en el seu equilibri; a la dreta, la dona va parlant amb la veu mel·líflua barrejada amb els tons alts i apassionats que es fa servir amb les criatures. Com que ocupen pràcticament tota la vorera alenteixo el pas a l’espera de trobar el moment per avançar-los. No escolto el que diu la dona i no em sembla que el nen estigui més interessat que jo en el seu monòleg, però amb els petits mai se sap.

De sobte, una paraula em desperta un mecanisme d’alarma lingüístic; al nen, també, perquè sento que retrau a la dona:

-No és diu la front, és el front! –i torna al seu recompte de passes.

-Si, el front; però, saps?, quan l’àvia era petita no ens feien classes de català...

Encara que voldria entrar en al conversa, aprofito el moment per passar. Mentre els avanço miro de gairell el nen lingüista i penso si acceptarà l’argumentació de l’àvia i començarà a interessar-se per la cultura catalana de la postguerra o pensarà que l’ús d’una llengua és una qüestió de tria i de responsabilitat personal o reflexionarà sobre l'arbitrarietat del gènere o inventarà paraules que admeten dos gèneres... És probable, però, que, dita la seva, tingui l’interès concentrat en la parella de coloms gairebé a tocar que es disputen un tros de pa fins que algun passatge del monòleg de l’àvia el torni a interessar. Amb els nens mai se sap, encara me'n recordo.

7 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Quins estranys dilemes ens plantegem, oi? Més que res, que potser mirant la TV3 segurament això serà paleontologia.

Clidice ha dit...

bé, és curiós, perquè en el temps de les àvies era "el front" i això de "la front" va venir de mans del castellà no fa pas tants anys. M'ha xocat.

Mireia ha dit...

Doncs pot ser un cas excepcional, més aviat crec que passa el contrari: nets que diuen LES dubtes, LES comptes, (mentre que els avis i àvies ho diuen perfectament bé)

Aleix ha dit...

Els nens són com un llibre obert i precisament els llibres són per aprendre. Els hauríem d'escoltar més! Felicitats pel blog!

pere ha dit...

Lluís, home de poca fe! Qui sap, però, si tens raó.

Potser he fet una mica de trampa, Clidice. És probable que l'àvia fos de llengua materna castellana, encara que a penes es notava.

És veritat, Mireia. Com he dit més amunt. la llenua del'àvia possiblement era el catellà, encara que devia fe molt temps que estava a Catalunya.

Gràcies, Aleix, per la felicitació.
Sí que els nens són com un llibre obert, però el seu llenguatge i el seu estil literari no sempre són fàcils de desxifrar per aquells que fa anys que no els fem servir.

iruna ha dit...

m'ha agradat.

l'altre dia, sopant, la sara va dir, "mmm... que cruixent!".

vaig pensar que jo, de petita, segurament no ho hagués pogut dir perquè esta paraula em sona haver començat a escoltar-la no fa tant de temps. però, com ho hagués dit? "crujiente"? ben just. més d'una vegada, també ara, me trobo no dient coses o buscant altres maneres de dir-les (havent d'utilitzar el castellà, o en català més d'una paraula o altres fórmules -"fa crc-crc" potser en este cas-), per no conèixer la paraula o l'expressió més aproximada per a descriure-ho.

bon dia, pere

pere ha dit...

Em fas anar al meu català primitiu, el del poble, iruna, i no aconsegueixo saber quin cruiximent era el meu. Fa tant temps que les paraules em vénen de tants llocs que ja sóc incapaç de distingir el seu origen, però com que la cosa no té remei, penso que ja m'està bé.
Bona nit, iruna.