Visions & Cants de Catalunya

Què puc dir que no sàpiga tothom?

Interpretar? Ja es veurà.

Em sabrà greu que demà (avui) mitjans i particulars diguin si érem pocs o molts. Érem els que volíem ser-hi i érem més que mai: una corrua interminable que no se sap d’on sortia.

Em sap greu l’escridassada a Montilla, no calia; i també em sap greu que hagi fotut el camp, no ho havia d’haver fet.

M’agrada haver vist tan poques referències a partits i institucions.

M’ha agradat que la capçalera no fos capçalera. Jo, que finalment m’he situat davant de l’antic Ritz, l’he vist passar –el que quedava- dues (tres?) hores després de començar la festa.

Em sap greu que algú em digui –si mira el vídeo- que la meva nova musa mediàtica tampoc no li agrada. Jo sempre he tingut debilitat per ella. Quant a l’Emili Vendrell...

Em sap greu que malgrat que sé que som una nació pensi que el camí és llarg.

En fi, que ja és tard i estalviaré la croniqueta, que avui seria interminable, del dia.

Cansat, però content, demà sí que marxo definitivament una mica més al sud. Ens veurem aviat.

true type

buscar

Tanta facilitat per trobar a Internet, i tanta cosa que no puc trobar. Paraules, paraules, paraules. De vegades em desespera la impossibilitat de trobar una història a partir d’una cara que em resulta coneguda, que sé però no sé. De vegades sento una música –potser només un fragment que vull acabar de completar-, o trobar-ne d’altres del mateix autor, i és en va.

Buscadors de paraules cada vegada més perfeccionats que no són capaços de dir-me a qui pertany la cara –o el paisatge o el detall del paisatge...-, ni de portar-me a completar la música que m’obsessiona i que vaig taral·lejant com un orat.

El meu món no és només de paraules: és de músiques, de cares i de paisatges, de tactes, d'olors, de sabors, de records, d'il·lusions, d'esperances i desesperances...

El diumenge me’n vaig cap al meu sud, també a mirar i tocar oliveres

oèèè, oèèè, oèèè!

Entenc que els participants en qualsevol manifestació aspiren a aconseguir que tothom que no hi participa -i més els qui hi participen- tingui ben clar el motiu de la mobilització i que es tracta de fer arribar un missatge com més clar millor, res de poètiques, res de possibles interpretacions. Només se m’acuden dues possibilitats: Sí o no a tal cosa, sense eufemismes. Contundència i claredat en la proposta que aglutina els manifestants i que no calgui explicar a ningú, de dins o de fora, què es reivindica o què es pretén.

No cal dir que una manifestació encapçalada únicament per una bandera catalana em sembla del tot insuficient, per no dir una proposta imbècil. Ningú nega la bandera, mal que a alguns els pesi. Quant al lema "Nosaltres decidim, som una nació", ja m’està bé, malgrat que sintàcticament proposaria alguns canvis. És un primer pas de cara al que volem, però no és gran cosa: el món n’està ple de nacions sense estat i amb procés de desaparició. Cal que recordi exemples? Imaginem, i no ho dubto, que la manifestació del dissabte sigui un èxit de participació. Molt bé, i després, què? Què farem? Què exigirem als nostres partits? Què farem amb el govern d’Espanya? Que farà ell amb nosaltres?

Fent broma, en Jaume proposava diversos lemes alternatius. A mi em sembla que en bona part, i no ho raonaré, encara té validesa el lema de fa un quants anys al qual no s’al·ludeix malgrat que alguns recorden els nombre de participants en aquella ocasió: "Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia" (no sé si sobra “amnistia”). Seguint la broma (facècia) d’en Jaume –i després d’haver vist avui banderes espanyoles constitucionals en molts balcons de la ciutat que en un primer moment -sóc lent- em pensava que reivindicaven l’espanyolitat de Catalunya, però que després se m’ha acudit que animaven la roja, cosa que ve a ser el mateix- proposaria que el lema del principi de la manifestació –sé que ho dic massa tard- fos "oé, oé, oé" (“expressió que es fa servir, generalment repetida, per encoratjar i per expressar triomf”, del Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, de l’editorial Eumo de Vic, poc sospitosa d’espanyolitat –veuré aquí). Segur que amb aquest lema algun despistat s’afegiria a la manifestació. Però, volem despistats?

Ahir em va passar una cosa ben curiosa, potser premonitòria. Una companya de feina estava fent neteja del despatx de la seva predecessora en el càrrec i just vaig aparèixer en el moment en què va trobar el magnífic dibuix d’en Cesc –no el de la roja- de més avall. No sé de quan és el dibuix (intemporal i per tant universal), però vaig pensar que seria una pena que aquest fos el nostre destí permanent i recorrent i que els nostres quatre vermells fossin els dels tamborets dels bars.

uns part (petita i parcial) del tot

Escandalosament divertida...

"Wall Street Journal"

A la portada i la contraportada de la novel·la Un part del tot (Tot?), d’Steve Toltz ( Edicions La Campana; Tocs, 73. Gener de 2010), hi ha unes quantes frases d’aquests tipus. No sé si als lectors més ortodoxos els sembla que és especialment hilarant el petit fragment que copio. Tot pot ser, perquè en la societat actual els motius dels somriures i dels riures em són ben misteriosos:

No sé que em va agafar mentre contemplava com el foc encerclava el meu poble, però em vaig convèncer que era capaç de rescatar al menys una part de la meva família. Sabia que probablement no podria ajudar el Terry, i el fet que el meu germà morís de manera violenta i desagradable a la presó que el meu pare havia ajudat a construir arrodonia tant la història que la meva elecció va ser clara. Intentaria salvar la meva mare, encara que hagués intentat matar-me, i el meu pare, encara que no ho hagués intentat.

Pàg. 244

La veritat és que més enllà de els frases publicitàries que són d’una generalització exasperant que rarament s’ajusta a la realitat (Una història ... que recorda l’estil de Charles Dickens i John Irving... “Los Angeles Times”), un troba reminiscències d’obres ja llegides (pobra Eurídice! Estimat Alcover!) i agraeix les complicitats, fins i tot les complicitats en l’aspecte professional actual o passat:

-¿Tu creus en la Bíblia, Jasper? –em va preguntar de sobte.
-Igual que crec en El gos dels Baskerville.
-Em sembla que t’entenc.
-El problema és que gairebé sempre, quan se suposa que Déu és l’heroi, fa la impressió que és el dolent. Vull dir: fixi’s que va fer amb la dona de Lot. ¿Quina mena de divinitat converteix la dona d’un home en estàtua de sal? ¿Quin crim havia comès? ¿Mirar enrere? Reconegui’m que és un Déu completament ancorat en el temps; si no fos així, hauria pogut deixar ben desconcertats els antics convertint-la en un televisor de pantalla plana o almenys en una columna de velcro.
Per la cara que feia el senyor White, em vaig adonar que no estava seguint el lúcid argument que jo, sense cap sentiment d’orgull, havia plagiat d’un dels sermons de mitjanit del meu pare. Però, ¿què m’agafava? ¿Per què engegava aquell discurs a un home que semblava la soca podrida d’una arbre centenari? Aparentment, em veia capaç de fer el que fos per un home angoixat excepte...

Pàg. 429


Diu “Le Monde”: D’una imaginació espaterrant. A mi em sembla que més aviat es tracta d’una novel·la que toca molt de peus a terra i que et fa replantejar aspectes de la vida i de la mort que sovint et passen desapercebuts:

Avui he llegit una cosa interessant al Diccionari filosòfic de Voltaire. ¿Sabies que els egipcis abans d’embalsamar el faraó li extreien el cervell? I malgrat això esperaven que renasqués més tard, al cap els segles. ¿Tu què creus que es pensaven que faria sense cervell?

Pàg. 405

Home, un té clar que l’actualitat va plena de reencarnacions de faraons, i ben bé que se’n surten.

Volia parlar sobre la novel·la, de veritat, però és el meu destí perdre el temps en llarguíssimes introduccions. Deixo el comentari –quin comentari?- aquí, no sense afegir que estic completament d’acord amb “Los Angeles Times” quan diu que es tracta d’una obra Obstinadament misantropa i molt divertida. Hauré d’escriure un segon apunt per confirmar-ho quan l’acabi de llegir-la, tot i que no vull acabar-la encara. De moment, em sembla obstinadament i divertidament negra, molt negra. I, si pesno en Woody Allen, més mort que sexe, i no ho dic noimés pels fragments triats a l'atzar.



Steve Toltz, "Una part del tot" from bcn cat on Vimeo.

potser menjaran coques els ocells de la Rambla?

Baixo per la Rambla i sóc testimoni d’un fet històric o potser intrahistòric (infrahistòric?), que són els que a la fi tenen importància per als qui viatgem a peu: dos nois desmantellen una parada d’ocells mentre una mica més avall, just davant de la llibreria de la Generalitat, un senyor i una noia em diuen que fa tres hores que han inaugurat el primer substitut, una quiosc de galetes de denominacions gaudinianes.

Xerro uns instants –i no transcric les converses, no val la pena- amb els protagonistes: els vençuts, que al setembre (s'aplicarà ja la taxa turística?), si les disposicions erràtiques de l’ajuntament no canvien, ja hauran desaparegut, i amb els vencedors, que es mouen entre l’eufòria i els dubtes.

La llibretera -una- de la Generalitat, que és de Montblanc, em diu que a darrera hora han canviat el rètol de la paradeta gaudiniana, que les “cocas” s’han convertit en “coques”. I com proliferaran, que penso jo

Compro el segon volum del Petit atles lingüístic del domini català, de l’IEC. L’obro a l’atzar –ho juro- i em surt la paraula “escombrar”, jo dic “agranar”, però es digui com es digui no hi ha res a fer.

Em fot perdre una mica més de la meva Rambla. I em fot pensar que guanyar, el que es diu guanyar, no guanya ningú. Evidentment, no compto els polítics per raons òbvies.

P S. Oferta de treball temporal:

de l'amor en temps difícils

Hi ha persones que admiro profundament per la seva humanitat, pel seu esperit de sacrifici, per la seva fidelitat en les situacions més adverses, per la seva heroïcitat callada, per la seva constància a l’hora de defensar causes justes –hi ha causes justes?- potser perdudes. Els admiro i els envejo, i em mortifica reconèixer com n’estic de lluny de la seva capacitat d’estimar i de superació de les adversitats.

Admiro, per exemple, aquells pares que malgrat saber que el seu fill naixerà amb una malformació congènita –més valdria que no hagués nascut pensen la majoria-, no només accepten el fet sense culpar-se ni culpar ningú, sinó que ho fan amb alegria i dedicaran tots els esforços possibles a tenir cura de la criatura, a estimar-la i a fer-li sentir el seu amor. Admiro l’esposa o l’espòs que quan l’altre sofreix un accident gravíssim que el deixa impossibilitat mentalment i físicament, gairebé un desconegut – més valdria que s’hagués mort pensen quasi tots, i alguns ho diuen-, no només no cedeixen a l’adversitat ni culpen el causant de l’accident, sinó que conserven o augmenten l’amor que li professaven. Encara admiro més aquells que sense tenir cap vincle familiar amb qui ha sofert una desgràcia que als ulls de la majoria l’ha convertit en un ésser desconegut, fins i tot inexistent, no només es mantenen al seu costat, el protegeixen i troben maneres noves de manifestar-li el seu amor i d’estimular-lo perquè no es desanimi, perquè la seva vida tingui una nova dimensió el més plena possible.

Aquests darrers dies creix la meva admiració per José Luís Rodríguez Zapatero, i darrerament per Carmen Chacón (i alguns altres que no esmentaré). Dos personatges que davant de la desnaturalització d’un Estatut que ja havia nascut amb debilitats evidents i que darrerament ha sofert una minva considerable de salut produïda per un accident que no per previsible resulta menys dolorós, no tan sols no busquen culpables sinó que el continuen estimant i estic segur que ho faran durant tota la seva vida, sigui curta o llarga, estable dintre de la gravetat o propensa a múltiples malalties. L’estimaran i estic segur que l’estimularan de tal manera que el pobre Estatut se sentira el més bell i el més complet entre els seus iguals. Admiro i envejo Zapatero i la Chacón en la seva comprensió, amor i estímul a l’Estatut. Ho confesso, jo no podria dissimular, com a mínim, la meva pena, la meva compassió distant, cada vegada que m’hi enfrontés, i preferiria no fer-ho

De les malalties congènites de l’Estatut, dels culpables de l’empitjorament de la seva salut i dels que només parlen dels culpables, no cal que en digui res. Quin sentit tindria?

Fins al dia 10.

entre el crepuscle i la nit (continuació)

... i continua la festa.

No és fàcil classificar la música de Baro Banda i tampoc cal, però, a falta d’altres referents, la situo entre els aires àrabs mediterranis, els ritmes gitanos i el jazz que una cosa i l’altra comporta.

I mentre el crepuscle deixa pas a la nit i la temperatura s’estabilitza i minva, em passejo amunt i avall, lluny i prop de l’escenari, atent i desatent. La càmera “gran” i l’objectiu proporcionen una coartada a la meva mobilitat. Veig l’esforçat que es passa tot el concert llegint el diari; la fotògrafa rossa –m’ha fet alguna foto?- que s’arregla els cabells entre imatge i imatge; la senyora inquieta, sempre somrient, vestida de vermell, que s’aixeca i s’asseu i canvia de fila; les dues adolescents que no paren de ballar en la penombra ignorada i fan sons berbers , no sé si adequats o no, amb la llengua cada vegada que els públic aplaudeix el final d’una cançó; la japonesa, a tocar del grup, amb cara resplendent i que no s’atreveix del tot amb els seus moviments mesurats a expressar la seva exaltació –em somriu i li somric-; la saxo, que també em somriu i es posa bé quan veu que l’enfoco –qui es deu creure que sóc, si creu alguna cosa?-; el gitano, potser romanès, que potser toca al metro, assegut, sol, en un banc de fusta, amb un somriure beatífic d’aprovació i l’acordió sobre la falda... Veig i escolto.

I quan ja s’acaba el concert i torno cap al darrere, sento una veu que em persegueix. La M., amiga i antiga companya, a penes té temps de dir-me com passa el temps. Ens trucarem. Són les deu.

I dintre d’una estona me’n vaig cap al sud. Dubto entre Istambul (Constantinoble, Bizanci?) o l’Ampolla. Tenint en compte que el diumenge a migdia he de tornar a Barcelona...

en la calor de la nit

Matí de calor, tarda de calor, nit de calor. Tinc poques ganes d’escriure i una mica més de lectures esporàdiques. Tinc ganes de no fer gaire res més que de deixar-me portar per l’atzar del temps, per la improvisació sense horari.

Estreno Les nits –en realitat més tardes que nits- d'estiu al jardí del Palau Robert. Concert del grup d’Istambul Baro Banda, amb un ample ventall de registres musicals. Menyspreem les cadires de plàstic i ens asseiem en un banc de pedra, al costat i darrere de les escales. Màrius Serra fa la presentació de l’acte dedicat a la Fundación Vicente Ferrer. No sé si es recolliran gaires diners.

Els músics es presenten i comencen a tocar. M’agrada força el que fan, però m’és impossible gravar un vídeo –sempre la dèria de les imatges- perquè malgrat que m’he situat estratègicament per tal que no em facin nosa els caps, la gent va arribant i s’interposa entre l’objectiu de la càmera i l’escenari. Al principi em molesta la corrua constant de tocatardans que no sabien què fer i han pensat a refrescar-se al aire lliure amb un fons de música amb directe, però després imagino una petita venjança: els immortalitzaré al bloc en tons foscos.

A poc a poc, sense proposar-m’ho, em vaig relaxant, a mesura que em comencen a interessar les cares i la gestualitat de la gent que avança i em sobrepassa. És curiós com són totalment aliens a la meva mirada. Tampoc no saben que l’endemà es podrien veure aquí.

Després... Un petit avançament del després afegit al vídeo. Ara tinc poques ganes d’escriure, prefereixo escoltar música. Acabo, doncs, abruptament.