Em preocupa, o potser només em disgusta, que el terme diglòssia hagi quedat mig –molt? totalment?- oblidat i que sovintegi el terme bilingüisme. Em preocupa perquè és possible –no ho sé, no tinc dades estadístiques, de les quals desconfiaria- que la tendència sigui el bilingüisme, és a dir, la pèrdua de consciència del paper del castellà i del català en la nostra societat.
Em preocupa que el doble debat Montilla-Mas (ara parlarem en castellà i ara en català) hagi aixecat una llevantada suau però insistent en què es valora positivament la “valentia” de la proposta de l’encara president (vegeu, per exemple, l’article de la Rahola –i no enllaço altres reaccions), superheroi de la normalitat (qui aspira a la normalitat en temps anormals? És clar que l’altre...).
Em preocupa, una vegada més, la dèria d’alguns d’explicar-se a Espanya des d’Espanya en espanyol. No podem actuar com els països normals, encara que no ho siguem?.
Em preocupa, si és que és així, que encara hi hagi una quantitat important –compte, dic important- de gent que se suposa que no entén el català (compte, dic no entén), que votarà en les nostres properes eleccions.
Em preocupa que un dels arguments per al doble debat (per què no sèxtuple?) , sigui simplement el de la comoditat de la tria d’una cadena de televisió. Per cert, els sistema dual de les televisions permet la tria de llengües, si bé és cert que es perd l’èmfasi de l’original, cosa que segurament pot beneficiar algun dels candidats i perjudicar l’altre.
Tot això que em preocupa, o potser em disgusta, no em treu la son ni m’espatlla el son perquè ni un ni altre candidat comptaran amb el meu vot.
I, com faig sovint, acabo amb una doble postil·la literària, d’un poeta-polític i d’un polític-poeta que parlen de somnis que algun dia seran –tornaran a ser- més reals que la política utilitarista que rau rere el patètic enfrontament i les reaccions diverses que han originat aquest apunt. Com que toco de peus a terra, no reclamo res que vagi més enllà del somni, de moment.
Ara sabreu el meu somni. Per a mi la nació és la llengua. No dic l’Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua: dic la nació; és a dir, lo nadiu social, com us ho diré? L’esperit d’un poble. ¿Hi ha alguna cosa exterior que vingui més de dret de l’esperit que el parlar? Els que naturalment s’entenen parlant per fora és que són tots un per dintre...
Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (fragment). 12 de juliol de 1907.
L’home només té una llengua pròpia, com només té una ànima i només té un cos. Quan seràs gran aprendràs altres llengües i les parlaràs, però no hi pensaràs: perquè de llengua nostra, fill meu, només n’hi ha una.
[...]
Mira, fill meu, per totes les terres de la més gran Catalunya s’estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.
Pere Coromines: “El Poble Català” (fragment), 1 de novembre de 1916.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
No estic massa d'acord amb aquestes excessives identificacions llengua-pàtria, més místiques que realistes. Hi ha molta gent, encara més actualment, que es mou en un context plurilingüístic, jo mateixa ho feia de més jove i no em vaig sentir ni diglòssica ni bilingüística fins que la política no em va insistir en que anava errada. Només cal veure com es viu el tema en la resta de 'països catalans' si és que encara existeixen, vaja.
Cadascú viu aquest tema de forma individual lligada a la seva pròpia història sentimental, en el cas del text de Maragall em temo que una anàlisi seriosa de la seva realitat quotidiana no respondria al manifest.
Pel que fa a les formes dialectals, el terreny encara és molt més relliscós, sobretot si contemplem com funciona el món.
Un altre tema és la política del moment i la manca de volada de molts polítics nostrats.
Vaja, que no crec ni en llengües ni en pàtries, en tot cas tot respon a una tria que ha de ser lliure, individual i si pot ser allunyada dels dogmatismes que toquen. Això no queda bonic però he treballat molts anys a barris diversos i 'he llegit molt sobre el tema' i cada vegada tinc més dubtes sobre tot plegat.
Encara recordo les pontificacions sobre la llengua 'materna' que després es van diluir en la conveniència de 'normalitzar i immergir' fos com fos.
En fi, el tema ens portaria molt lluny i em temo que és un tema que desvetlla molta visceralitat, per desgràcia, i en el qual s'hi barregen moltes coses.
Per cert, encara no sé què és un 'país normal', em temo que no n'hi ha cap de prou normal, al planeta.
Benvolguda Júlia: És possible -és així- que patria i nació siguin conceptes interpretables i per tant hem d'acceptar que cadascú hi digui la seva. Quan a un país mormal o, si es vol, normalitzat, entenc que és aquell que té plena capacitat de decisió, que traduït en termes polítics significa que té un estat, amb totes les limitacions i anormlitats, és clar, que a la seva sobirania li imposin els altres estats, institucions, o les subtils formes de decisió intra i extraestatals actuals.
En canvi, els conceptes de llengua, diglòssia i bilingúisme no depenen de la percepció personals, dels sentiments, sinó que són fets objectius, quantificables, que no es mesuren pels sentiments personals. Que després s'interpretin de diferent manera torna a entrar en el terreny de la subjectivitat.
En el cas dels dialectes, passa el mateix: hi ha el que hi ha. De tota manera, dialecte és un concepte obsolet més enllà del seu estudi lingüístic, per bé que encara alguns s'entestin a fer servir el terme des d'una perspectiva sentimental.
En qüestions de fe i esperances, no m'hi poso, que les creences, bastides de fe i esperances, són personals i només transferibles a través de l'acceptació cega o de la visió mística.
Ho veus com ens caldrien més debats civilitzats? Ni que fos per no arribar a cap pàtria comuna més que la de la civilitat.
Pere, discrepo en el fet que el concepte de 'llengua' sigui objectiu. Hi ha "llengües" en el món amb "formes dialectals" o parles més diferents entre elles que el català i el castellà. Crec que tot plegat són conceptes polítics, lligats als poders. Parlant a poc a poc et pots entre amb gairebé tots els parlants de llengües derivades del llatí, les fronteres són fets arbitraris subjectes a la història.
Què és, una "llengua"? Un concepte tan subtil i manipulable com el d'"art" i d'altres. Una altra cosa és que el mandarinatge acadèmic pontifiqui sobre el tema. Encara més, una llengua no 'acaba' on comença l'altra, sinó que va variant al llarg del territori, aspecte que avui es dilueix a causa dels mitjans de masses. Això es veu molt bé a la Franja, a la Terra Alta, o, pel que fa al castellà i el gallec, a tot el nord.
Moltes paraules que considerem molt catalanes són vives a llocs com el Bierzo, per exemple, per posar un exemple ben allunyat.
Crec que en tot això ens movem per sentiments, per tòpics i per imposicions encara que haguem assumit les imposicions i les consideren sentiments, tot es barreja.
Jo,a vegades, a Barcelona, em sento peça de museu.
Lo cafeter del Vallès
A mi em passa com a lo cafeter del Vallès. A Barcelona cada vegada em sento més estranya... veig que no sóc l'única!
quant a identificar llengua amb nació, em sembla que no en sé prou, no tinc arguments per admetre'n la identificació ni tampoc per no admetre-la.
I si: caldrien més debats civilitzats, en això estem totalment d'acord.
I també estic amb la Júlia, quan diu que sovint confonem les imposicions amb els sentiments, que ens carreguem de tòpics i que després en fem un poti-poti que no té cap mena de sentit.
Com els dialectes xinesos -encara en dien així-, Júlia, que són, segomsns diuen prou inintel·ligibles entre ells, o el valència, que, segons dieun alguns és una llengua pròpia... Efectivament qüestions polítiques o mancances acadèmiques. És clar que les llengües no tenen fronteres i sí territoris de transició i paraules que van i vénen, precisament perquè les llengües no tenen fronteres i les fan els parlants i els llibres, millor o pitjor, les recullen i en diuen la seva.
Ostres, Júlia, no sabia això del Bierzo, però, en fi, nosaltres tenim paraules hongareses, i àrabs i basques i ... potser del Bierzo.
Ah, cafeter...! Jo a Barcelona em sento ciutadà del món, però sé, crec, d'on vinc i qui sóc; una altra cosa és saber on vaig.
De fet, Arare, el que diu Maragall és que la llengua forma la nació, la llengua és la nació. És una definició com una altra de nació, que no de pàtria (paraula relliscosa) ni d'Estat.
Imposicions, sentiments, raó, tot es barreja i podem destriar-ho, o no. Ara, quant a la llengua, des del punta de vista lingüístic em sembla que no em faig cap embolic, una altra cosa és que estigui equivocat.
No hi ha cap definició acceptada universalment per decidir què és una llengua i què no ho és (i què és una variant o dialecte). És per això que la taxonomia de les llengües és sovint conflictiva i polèmica... (de les enciclopèdies i diccionaris)
pere, no, si jo no dic que tu et facis un embolic! si l'embolic me l'acabo fent jo!!!
tant de bo tingués les idees tan clares com tu, company!
:)
El que et deia, Júlia, que potser ja va sent hora de posar-se d'acord deixant de banda nacionalisme i falsos experts.
No creguis arare, de vegades deu semblar que tinc les idees clares perquè no penso gaire :-)
És que aquest és un tema 'sòcio-polític', sentimental i no pas lingüístic, no és possible posar-se d'acord sobre què és o no un idioma o llengua, és com voler agafar aigua amb un cistell.
Dons fem fora els sentimentals i els polítics d'una vegada, Júlia :-)
Publica un comentari a l'entrada