sortir als papers

Un oncle meu de Benissanet, que una vegada va sortir al diari perquè li havia nascut una cabra amb dos caps, solia dir que si no surts als papers no ets ningú, i reblava l’asseveració amb un retall groguenc d’una pàgina central. A mi, mentre vaig ser jove, ni la dita ni el retall em feien fred ni calor, però ja de gran, que és quan comences a reflexionar sobre la saviesa familiar, la cosa em donava voltes pel cap. Conscient que lluny de la vida rural la natura no m’oferiria possibilitats de sortir als papers i que la meva trajectòria vital i professionals, afegida a la meva indolència natural, no cridava especialment l’atenció dels periodistes ni dels editors, un bon dia vaig concloure que l’única manera de veure el meu nom imprès era a les seccions de cartes al director d’algun periòdic.

A casa entraven dos diaris, el de Tarragona, que anomenàvem Patufet, i “La Vanguardia”. Jo em vaig decidir pel de més tirada i cada dos o tres anys, quan necessito tenir la sensació que sóc algú, envio una carta al director. Per assegurar-me la publicació procuro citar algun article del propi diari, si és amb intenció laudatòria, millor.


El cap de setmana passat, que ja tocava, vaig enviar un escrit en què esmentava dos columnistes que havien parlat de sengles escriptors i, amb la gràcia que em caracteritza, vaig fer-m’ho venir bé per relacionar alguns aspectes de les dues columnes. Avui, finalment –quina intranquil·litat, mentrestant, pensar que potser no era ningú-, han publicat l’apunt, retallat; el fet no m’importaria –era conscient de la llargada excessiva que també em caracteritza-, si no fos perquè qualsevol lector que s’hagi entretingut en la carta deu haver pensat que sóc imbècil o que frego la senilitat, i una cosa és no existir i l’altra és una existència desgraciada. No donaré detalls, però serveixi com a mostra el fet que, tal com ha quedat la carta, començo parlant d’un articulista i de l’escriptor que esmentava i a la conclusió, com per art de màgia, apareixen dos articulistes, sense que se sàpiga que pinta el segon ni de quin autor parlava. M’estalvio concretar una mancança pronominal que potser és meva.

De fet, el que m’emprenya més no és el que els lectors que no conec puguin pensar de mi, sinó que ara em tocarà anar ensenyant l’articulet original –si el trobo- a totes les amistats per tal de demostrar que la meva incapacitat mental no ha augmentat considerablement en el darrer any sinó que es manté dins d’una mitjana acceptable.

Desdramatitzem, la veritat és que en el fons penso que amb la retallada, els de “La Vanguardia” simplement em volen advertir que he d’escurçar jo mateix, perquè no concebo que em vulguin desanimar definitivament del meu intent cíclic de figurar en els papers i no s’atreveixin a dir-m’ho directament. Si el meu oncle de Benissanet, el que un dia va sortir al diari gràcies a la seva cabra, encara fos viu, li preguntaria si li sembla que hauria d’enviar aquest apunt al diari o si m’espero fins que algun familiar d’aquí un temps recordi la meva existència a les notes necrològiques. Mentrestant, aquí queda.