Es considera que les escolopendres adquireixen la majoria d’edat a partir del seu primer contacte íntim amb els humans. Els resultats del contacte són imprevisibles i diversos i marquen definitivament el futur de l’individu.
De la Wikianimàlia
L’escolopendra va enfrontar el repte amb valentia. S’havia passat el dia amagada sota un test de geranis de l’ampit de la finestra del dormitori i just quan tocaven les dotze va desentumir les seves quaranta-dues potes a base d’ondulacions rítmiques del cos: primer les de l’esquerra, en una onada suau; després, les de la dreta. Marcant silenciosament el pas: un dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nous, deu, onze..., va baixar la paret i va arribar al parquet de fusta clara. Sigil·losa en la foscor, va enfilar-se per la pota del llit més propera a la tauleta de nit fins que va trobar el llençol, després el coixí i, finalment, el cap. Sense gaire dificultat, va anar penetrant per l’orella i de seguida es va dirigir al lòbul temporal esquerre i hi va clavar les forcípules, per si de cas. Els moviments circulars de la part anterior del cos li permetien anar menjant aquella matèria grisa, flonja i fins aleshores desconeguda i deixar enrere com una mena de túnel en forma de mitja lluna. Al cap de vint minuts, quan ja havia arribat al lòbul frontal i s’havia cruspit una part important de l’hemisferi, li va venir un mareig sobtat i una mena d’al·lucinacions seguides d’una buidor desoladora, i, com va poder, va sortir pel nas de l’humà encara amb restes d’aquella massa encefàlica enganxosa que li havia semblat tan desagradable adherides al cos. Va tornar tentinejant, amb els peus totalment descoordinats, a l’aixopluc de la finestra i va començar a vomitar una bona part de la menja indigesta.
L’endemà, quan les seves companyes adultes la van trobar, l’escolopendra mostrava símptomes inequívocs d’haver perdut definitivament tot enteniment i el seu cos es caragolava sobre si mateix en una dansa inútil, preludi d’una mort imminent. Finalment, els miriàpodes es van anar allunyant mentre comentaven que ja era mala sort que la pobra jove hagués anat a parar a un dels pocs cervells prohibits en els ritus iniciàtics. Van atribuir la desgràcia a la manca de consells d’una mare que havia mort prematurament i al desinterès d’un pare pels assumptes domèstics.
L’endemà, l’home, mentre ocupava el seu escó, va sentir-se si fa no fa com sempre. El seu discurs va ser tan monòton i inintel·ligible com sempre, i, com sempre, va ser aplaudit per uns i criticat pels altres. Aquell dia, però, va pensar una idea nova, brillant, genial: la propera sessió, encara no sabia com, faria tot el possible per seure a la banda esquerra de l’hemicicle. No podia avenir-se que hagués pogut passar-se tants anys en un lloc des d’on es veia tan malament la presidència de la cambra.
AQUESTA NIT ÉS NIT BONA, I DEMÀ NADAL
Fa 5 hores
5 comentaris:
Vols dir, Pere, que això no ho has après via Perucho?
M'afalagues, Allau. Ja m'agradaria que al meu cervell hagués quedat alguna cosa seva.
Una història inquietant, que m'ha fet mirar per si hi havia un centpeus marejat a la vora meva.
T'imagines si aquesta mena de bestioles els fessin marcar el pas com als 'quintos' a la mili? Un,dos,tres,quatre,cinc...(fins a no sé quants) Buuuff, quina feinada!.
Sempre he tingut l'escolopendra com una bèstia mítica, capaç de grans gestes. Per si de cas tinc paranys per tota la casa, que això que et roseguin lòbuls, més enllà del de l'orella, no deu ser pas gaire bo.
Compte, Alberich, que a les ciutats només apareixen de nit i sense fer cap soroll. De tota manera, si es decideixen per tu, ni te n'adonaràs. Jo me'n vaig assabentar al cap de tres anys, quan un otorrino em va fer unes proves :-)
Normalment no és gaire bo, Clidice, però no hi ha manera d'evitar-les.
També és veritat que en alguns casos de cervells excessivament carregats produeixen grans beneficis.
Publica un comentari a l'entrada