22.11.10

el pensament polític de Gabriel Ferrater

Acabo de llegir Tres prosistes, una transcripció de conferències dels anys 66 i 67 dels segle passat de Gabriel Ferrater –i tant material de Ferrater que no ens arribarà mai!-, publicada per Empúries.

Els tres prosistes són Joaquim Ruyra, el de “La parada”, però també, amb gairebé només insinuacions, el de la resta de l’obra; Victor Català, més ben dit, Caterina Albert, la de Solitud, que és la novel·la sobre la qual Ferrater aplica la psicoanàlisi freudiana, malgrat la seva reticència a emprar aquest mètode d’explicació de la realitat i de la ficció; Josep Pla, de qui destaca el Quadern gris, però també l’excel·lència de la seva prosa i el seu funcionament. Per suposat, en els tres casos descriu els mecanismes de creació de la seva prosa. Dels dos primers, Ferrater afirma que difícilment hagués pogut conrear la seva amistat perquè pertanyien a móns diferents, mentre que està segur que no li costaria gens tenir llargues converses amb Pla, al qual reivindica no només com a escriptor sinó que comprèn en la seva trajectòria vital.

No diré res sobre el desenvolupament de les conferències en l’aspecte estrictament de crítica literària, de la intel·ligència analítica de Ferrater, del goig de llegir una veu independent i precisa, de la quantitat de propostes suggerides. Llegiu el llibre o, si voleu, feu un primer tast sobre les impressions aquí (un novíssim en el món blocaire) i aquí. A mi, m’han interessat, en ordre invers a la seva lectura al llibre de Ferrater: Pla, Víctor Català (vull dir Caterina Albert) i Ruyra (com que estic segur que gairebé tothom a llegit els dos primers autors, però Ruyra és un prosista força ignorat actualment, i si m’equivoco, millor, aquí deixo “La parada”).

Com que no vull acabar sense deixar una mostra del funcionament de les conferències, més enllà de la crítica estrictament literària, deixo un tast de dos fragments que em semblen adients –i encara amb aspectes força actuals- en aquest moment en què ens trobem, a punt de triar els nostres governants. Bé, alguns dels nostres governants, perquè tots tenim clar que als que anem a peu ens governaran des de Catalunya, però també des de Madrid, des d’Europa i encara des de més lluny. Mai no havíem estat tan ordenadament –o desordenadament-governats.

De la conferència sobre Ruyra:

Doncs bé, a Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se’n i, sobretot –aquí ve el més greu-, ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana sinó que (i ara caiem un altre cop en el que jo quasi diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme) podien interpretar les discòrdies socials intracatalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d’Espanya. És a dir, que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de construir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d’Espanya. De fet, la cosa –ja he fet tantes al·lusions en aquestes conferències que no cal que hi insisteixi més, em penso- no va anar mai així. Sempre, per exemple, des del fet que la Dictadura de Primo de Rivera vingués mitjançant un cop d’estat a Barcelona finançat pels burgesos de la Lliga, etcètera, fins al fet que la Restauració dels Borbons (o sigui, el cop d’estat de Martínez Campos, l’any 74) fos finançat també per banquers catalans. Eren, per tant, conflictes interiors a Catalunya. Però això és el que precisament els escriptors catalans es negaven a admetre.

De la conferència sobre Pla:

En política, Pla té una intel·ligència teòrica enorme, però té ingenuïtat pràctica. Cap a 1924 va escriure uns articles realment admirables per la seva lucidesa. ¿Per què pocs mesos després va posar-se al servei de Cambó?
Cambó era una de els promeses de la política espanyola. Però era molt curt de gambals i de perspectiva com a polític. Era quasi illetrat. Va escriure dos o tres llibres, però molt dolents.
[...]
Com els he dit, Pla és intel·ligent en política teòricament, és ingenu en la pràctica. La seva generació va contemplar el terrorisme envilit d’aquella època; al Lyon d’Or, els pistolers de les dues bandes hi prenien cafè junts i, després, anaven a assassinar. S’ho comentaven: “Avui assassinem en Tal”. A la gent de la generació de Pla, la idea de l’ordre se’ls feia obsessiva.

Per cert, cada vegada em costa més decidir el meu vot. Avui he mirat i escoltat una estona el debat dels candidats parlamentaris i he arribat a la conclusió que més que llistes obertes, jo necessito un partit a la carta.

P. S. Del títol de l’apunt, no en feu cas, és que se m’encomanen els tics de les mitges veritats de les campanyes electorals.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Ets molt optimista afirmant que 'gairebé tothom ha llegit els dos primers', he, he. Més enllà de quatre tòpics, quatre fragments i el treball de Solitud que van fer a l'institut...

Personalment, dec ser 'antiga', em sembla que m'entendria millor amb Ruyra i Caterina que no pas amb el senyor Pla i encara menys amb el senyor Ferrater, hores d'ara. No parlo de literatura, ep, sinó d' 'idiosincràsia', amb perdó per la parauleta.

Clidice ha dit...

Solitud la vaig treballar al COU durant tot un curs, érem tres a classe, perquè Literatura Catalana era optativa. Els tres últims de la llista, una Vivó i dos Vilardosa, el meu germà i jo. O sigui que me la conec del dret i del revès. D'en Ruyra ho hauria de consultar amb el meu pc, n'estic convençuda d'haver-ne llegit més d'un i més de dos, Entre flames crec recordar. I, com la Júlia, em temo que no m'entendria massa amb el senyor Pla. Literàriament no em desagrada, però no aplaudeixo amb les orelles com la majoria del personal. D'en Ferrater hauré de mirar l'arxiu. Vaja, que el debat va ser un desastre i que vaig patir molta vergonya aliena. :(

pere ha dit...

És per donar ànims, Júlia. El bloc del Quadern gris si que el deu haver llegit la gent que passa per aquí.
Bé, potser sí que t'entendries millor. És clar que Ferrater parlava únicament de literatura, encara que no dubto que en els altres aspectes també s'hagués entès i segurament es va entendre amb Pla. Jo literàriament, i si he de triar, també estic amb Ferrater.


Ah, aquelles classes de COU, Clidice. Ei, però no exageris, que no va ssr tot el curs, que teníeu altres lectures.
Segur que has llegit més d'una cosa de Ruyra; ara només apareix algun fragment en algun llibre de text.
Que et diré que no sàpigues? Pla i Ferrater són dos dels meus preferits, no hi puc fer res.
Uf, els debats! Per què els mirem?

Clidice ha dit...

Doncs mira, em sap greu contradir-te, perquè com què només érem tres i la professora ho considerava cabdal, només vam fer Solitud. I t'asseguro que no em va saber gens de greu, em va ensenyar que posar-se el vestit de submarinista i submergir-se en un llibre "de bo de bo", és infinitament més gratificant que no pas llegir adeleradament sense rumb i sense apreciar l'esforç de l'autor. D'ençà aleshores em vaig tornar en un re-lectora compulsiva :)

pere ha dit...

Ei, no ho sentis, Clidice, que jo pensava que simplement us hi vau passar força més temps que en les altres lectures de selectivitat, que és el que feia jo.
Tens raó, la majoria llegim massa ràpidament els llibres i rellegim poc; potser és un mal del nostre temps.