4.11.10

papa no, papa sí

Visc a tres-cents metres en línia recta de la façana de la Passió de la Sagrada Família, és a dir, la de Subirachs, de manera que si la megafonia va prou forta, el diumenge sentiré el papa. I si no sento el papa, segur que m’arribaran –abans, durant i després- notícies i conseqüències de la seva presència.

Tret de la curiositat natural que provoca qualsevol esdeveniment inusual, la visita i tot el que comporta no em fan ni fred ni calor. Ni el discurs en si mateix que pugui fer, no crec que hi hagi cap novetat substancial en les seves paraules; ni en el fet que parli una estona en català, cosa que des de fora no es veurà més que com un exotisme simpàtic per molt que des de dins alguns vegin una oportunitat –l’enèsima- de projecció de la llengua i el país a l’exterior; ni les despeses o els guanys econòmics de la seva visita, ni més ni menys que els d’altres visitants il·lustres; ni les molèsties en la mobilitat, que si que trobo un pèl excessives; ni la quantitat –gran o petita- de banderes catalanes que pugui repartir Òmnium i la polèmica que el fet suscita; ni les manifestacions escrites o físiques a favor o en contra; ni...

Ni, ni, ni... I doncs, per què escric això? Doncs no ho sé, potser perquè d’altres en parlen i n’escriuen i jo ho escolto i ho llegeixo i se m’encomana el tema. Potser perquè he recordat una anècdota d’infantesa i se m’ha acudit que podria reproduir-la.

Quan era petit, com molts altres nens, volia ser policia (més aviat detectiu privat), bomber... i totes aquelles coses que volíem ser de grans els nens de l’època i que ara es deu haver ampliat o canviat per noves professions. Jo, a més, també volia ser papa de Roma, i ara no sabria dir per què. Com que encara no tenia secrets per a la meva mare, un dia li vaig comunicar el meu desig. Ella, que era una dona assenyada i sempre enfeinada, m’ho va treure del cap amb un argument incontestable que devia anar més o menys així: “No veus, fill meu, que et passes tot el dia terrejant? Imagina’t que anessis vestit de blanc de cap a peus i del matí a la nit. Pobra de mi, m’hauria de passar hooores rentant-te la teva roba. I tu no vols donar més feina a la mare, veritat, fill?” En aquell moment no se’m va acudir cap contraargument, com dir-li que el que importava era la netedat de cor, de manera que vaig deixar definitivament de banda la meva vocació incipient. Tot i així, em va quedar com un buit al cor que no estic segur que m’hagi desaparegut. Fins i tot no descarto que si en alguna ocasió, grups de pressió importants volen proposar un papa que parli un català moderadament correcte amb accent nord-occidental, no em presenti com a candidat. A la fi, no seria el primer papa de llengua catalana de la història. Això sí, jo establiria –prerrogatives del càrrec- la seu papal a Barcelona, que és on em sento més còmode, i qui sap si aquesta seria la manera d’aconseguir, per fi, la independència, tot acabant al mateix temps amb aliances polítiques estèrils.

7 comentaris:

kika ha dit...

si, si, i jo et votaria!!! :-D

Josep Porcar ha dit...

Ja m'estic imaginant el conclave... fumata quatribarrada!

Rita ha dit...

Després de Sant Pere, el Papa Pere! :-)

Clidice ha dit...

em sembla que ta mare era una dona molt assenyada :) mira quins sidrals munta aquest senyor! això no fa per gent discreta i com cal ;)

Albert B. i R. ha dit...

Tot el que s'ha organitzat al seu voltant em sembla exagerat. Qui li faci il·lusió anar-hi, que hi vagi. I qui trobi que és un bon moment per a denunciar tot el llarg reguitzell d'animalades perpetrades pels alts càrrecs de l'eslgésia, que reivindiqui. S'ha de respectar a tothom.

Alberich ha dit...

Una condició per aprovar la moció: apart de millorar l'actual papat,ho hauries de fer millor que els Borja!

pere ha dit...

M'ho apunto, kika. Ja et demanaré ajuda per a la campanya.

Per què no, Josep? Som una nació d'esperances.

I tu que ho puguis veure, Rita. Per cert, necessitaré monges del país :-)


Ma mare sempre m'acabava convencent, Clidice.
No sé, a vegades em sembla que els sidrals els muntem els seguidors o detractors.

S'ha de respectar, tothom, Albert, i tant. Fins i tot es pot passar de tothom, com si sentissis ploure, però costa.


Home, Alberich, ja m'agradaria en algun aspecte ser una mica Borgia :-)