15.11.10

el pensament polític de Maragall (un detall)

No segueixo gaire de prop, ni ho faré, la campanya que es clourà el 28. De fet, de les campanyes dels darrers anys només m’han interessat alguns aspectes marginals, anecdòtics, perquè crec que qualsevol cosa que volia saber dels candidats ja la coneixia abans de la carrera final, sovint més aviat penosa. Si de cas es produeix un fet espectacular, o simplement que presenti novetats, estic segur que se’m comunicarà. Quant als partits polítics que tenen possibilitats d’obtenir parlamentaris, crec que ja els conec prou i poc o molt han tingut responsabilitats de govern, i els que encara no n’han tingut a Catalunya, ja es pot suposar que no tenen res a veure amb el meu pensament.

I els partits que es presenten, nous o vells i que encara no han obtingut mai cap representant? Bé, dels nous ja en faré una mirada, encara que segur que ho tenen difícil.

És curiós com en la política pràctica, la dels fet i la dels resultats, les intervencions poden anar canviant segons les necessitats reals o fictícies de la societat, en canvi, molts aspectes ideològics de fons semblen immutables, tot i que no sé si actualment gaires partits estarien disposats a subscriure alguns detalls de les paraules de Maragall d’ara fa cent anys:

Penseu que som molts pels qui a gran qüestió prèvia és aquesta: Catalunya. Procureu que no hàgim de plorar tots massa tard l’oblit d’aquest fet viu de part dels directors de la mecànica política, massa preocupats potser per passions personals amb les que Catalunya no té res a veure.

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (8 de març de 1910)

Deixeu, doncs, que cadascú faci sa via com li inspiri son amor a Catalunya; i en quant an aquest, vigili’l cadascú en si mateix i no en els altres, que cadascú ne donarà compte: no us llenceu tan fàcilment l’anatema, que en aquesta iglésia no hi ha més Póntifex que el poble de Catalunya: ell és l’únic que pot dir en definitiva quins són els seus i quins han deixat d’ésser-ho. Allà on hi hagi lloc per combatre-us, combateu-se enhorabona els principis, mai les persones; que prou falta li fan a Catalunya els seus prestigis personals en cada una de les tendències polítiques; i cada un que ensorreu l’ensorrareu per Catalunya, i us privareu vosaltres mateixos d’un company en l’obra comuna d’exaltació de la pàtria.
I per això mateix us dic que així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fora vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista se presenti contra Catalunya en batalla.

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (23 d’abril de 1910)

3 comentaris:

kika ha dit...

que encertat tot!
sobretot el primer tros...
quina pena, ... és tal qual!

Alberich ha dit...

No veig cosa més inútil que les campanyes electorals: la majoria de la gent ja té la seva decisió o indecisió presa. La tabarra d’aquests dies només serveix per incidir en el desencís: hom no parla de programes ni projectes: tot es basa en els grans trets –sovint demagògics- dels llocs comuns.
Opino que tens molta raó.
Salut.

pere ha dit...

Cada generació, kika, repetint les mateixes històries, com si tot fos sempre nou.

Inútils i oneroses, Alberich. Ja veus que comparteixo el que dius. I tot i així, tu i jo i molts alters en parlarem per dir el que ja vam dir l'any passat.