Les lectores i els lectors es deuen haver adonat que darrerament he al·ludit diverses vegades les orenetes. Una insistència que a mi mateix em sorprèn i que atribueixo més a les ganes que m'arribi la primavera -i faig també una lectura subliminal i impossible del mot- i l'estiu que al retorn físic dels ocells. Com que encara no he tingut la sort, com en Joan o la A., de veure-les en directe, recorro a la literatura i deixo de banda Sagarra, tant llegit i tan poètic en l'aspecte ornitològic, per tornar a Pla, a qui després d'alguns mesos d'oblit vaig recuperar amb motiu de la meua visita a Sant Quirze de Colera i amb qui he anat continuant a través del seu viatge de l'Empordanet a Barcelona, de 1942. Som al Maresme:
Avui a la tarda la menuda de la fonda en què em trobo ha fet un gran crit.
-Mare! -ha dit-. Han arribat les orenetes.
I en efecte, avui, dia de sant Josep, dinou de març, han arribat les orenetes. Hem sortit tots a veure-les i les hem saludades afectuosament. Primer han volat fent dues o tres corbes meravelloses al voltant de la casa. En el su curs han passat a tocar els nius que l'any passat construïren sota del teulat. Sens dubte han volgut veure si encara podien ésser d'alguna utilitat. Després, s'han acostat al safareig de l'hort per veure. I llavors hem presenciat aquest fet: la menuda de la fonda, que és una nena morena, d'ulls grisos, ha descobert que les orenetes estaven molt cansades i que no es podien aguantar dretes.
-Mare! -ha dit-. Les orenetes no es poden tenir dretes. Totes cauen. No estan pas gaire bones les orenetes.
I en efecte: les cames no les poden portar. Estan afamades, assedegades i la seva fatiga deu ser immensa. Per veure un petit glop del safareig han de posar el seu tòrax escanyolit sobre la pedra de rentar. Algunes no poden alçar el cap per engolir la gota d'aigua i beuen passant el seu bec per la superfície de l'aigua llisa. Per arribar fins aquí deuen haver fet un nombre d'hores de vol, sobre el mar, considerable. Han arribat desfetes. L'oroneta és un ocell que vola: vola a través de les seves llargues migracions anuals, però a més es guanya la vida volant, perquè s'alimenta principalment de mosques i mosquits. Quan l'oreneta descobreix, en l'aire, una mosca (o un mosquit) obre desmesuradament la boca i accelera la velocitat. L'insecte entra en l'embut bucal i és devorat ràpidament. A aquestes orenetes tan fatigades, que no es poden aguantar dretes, els convindria una cura de mosques i mosquits. Cadascú per allà on l'enfila.
[...]
Però els poetes, que tenen l’obligació d’ignorar l’existència de mosques i mosquits, han lligat les gràcils corbes descrites per les orenetes i els seus esgarips i xisclets romàntics (que no són més que crits ferotges de cacera) amb l’encant de les velles pedres. Així arribarem a tenir el prestigi literari que tenen. Giovanni Pascoli les cantà amb elevació i sensibilitat, i aquella poesia que comença dient:
Dunque, rondini, rondini, addio... *
És una bella poesia. Santiago Rusiñol em digué a Girona (on n’hi ha moltes) un dia que un dels complements ambientals més lligats amb la degustació de l’absenta és el vol i els xisclets de les orenetes. Devers 1890, Rusiñol i els seus amics anomenaven l’hora de l’absenta i de les orenetes l’hora trista. És bonic. De tota manera, no es pot pas negar, em sembla, que en aquests últims anys les orenetes han perdut prestigi. La joventut no en fa gens de cas. De què fa cas la joventut d’avui? Jo sospito que aquesta tropa passarà per la vida sense adonar-se de les petites, amables, si voleu insignificants, però úniques coses, que la vida conté. I això és molt més trist que l’hora trista a que Rusiñol al·ludia.
*
Dunque, rondini rondini, addio!
Dunque andate, dunque ci lasciate
per paesi tanto a noi lontani.
E` finita qui la rossa estate.
Appassisce l'orto: i miei gerani
più non hanno che i becchi di gru.
Dunque, rondini rondini, addio!
Il rosaio qui non fa più rose.
Lungo il Nilo voi le rivedrete.
Volerete sopra le mimose
della Khala, dentro le ulivete
del solingo Achilleo di Corfù.
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
Voi cantate forse morti eroi,
su quest'albe, dalle vostre altane,
quando ascolto voi parlar tra voi
nella vostra lingua di gitane,
una lingua che più non si sa.
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
O son forse gli ultimi consigli
ai piccini per il lungo volo.
Rampicati stanno al muro i figli
che al lor nido con un grido solo
si rivolgono a dire: Si va?
Dunque, rondini rondini, addio!
Non saranno quelle che le case
han murato questo marzo scorso,
che a rifarne forse le cimase
strisceranno sopra il Rio dell'Orso,
che rugliava, e non mormora più.
Dunque, rondini rondini, addio!
Ma saranno pur gli stessi voli;
ma saranno pur gli stessi gridi;
quella gioia, per gli stessi soli;
quell'amore, negli stessi nidi;
risarà tutto quello che fu.
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
io li avessi quattro rondinotti
dentro questo nido mio di sassi!
ch'io vegliassi nelle dolci notti,
che in un mesto giorno abbandonassi
alla libera serenità!
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
rivolando su le vite loro,
ritrovando l'alba del mio giorno,
rimurassi sempre il mio lavoro,
ricantassi sempre il mio ritorno,
mio ritorno dal mondo di là!
Avui a la tarda la menuda de la fonda en què em trobo ha fet un gran crit.
-Mare! -ha dit-. Han arribat les orenetes.
I en efecte, avui, dia de sant Josep, dinou de març, han arribat les orenetes. Hem sortit tots a veure-les i les hem saludades afectuosament. Primer han volat fent dues o tres corbes meravelloses al voltant de la casa. En el su curs han passat a tocar els nius que l'any passat construïren sota del teulat. Sens dubte han volgut veure si encara podien ésser d'alguna utilitat. Després, s'han acostat al safareig de l'hort per veure. I llavors hem presenciat aquest fet: la menuda de la fonda, que és una nena morena, d'ulls grisos, ha descobert que les orenetes estaven molt cansades i que no es podien aguantar dretes.
-Mare! -ha dit-. Les orenetes no es poden tenir dretes. Totes cauen. No estan pas gaire bones les orenetes.
I en efecte: les cames no les poden portar. Estan afamades, assedegades i la seva fatiga deu ser immensa. Per veure un petit glop del safareig han de posar el seu tòrax escanyolit sobre la pedra de rentar. Algunes no poden alçar el cap per engolir la gota d'aigua i beuen passant el seu bec per la superfície de l'aigua llisa. Per arribar fins aquí deuen haver fet un nombre d'hores de vol, sobre el mar, considerable. Han arribat desfetes. L'oroneta és un ocell que vola: vola a través de les seves llargues migracions anuals, però a més es guanya la vida volant, perquè s'alimenta principalment de mosques i mosquits. Quan l'oreneta descobreix, en l'aire, una mosca (o un mosquit) obre desmesuradament la boca i accelera la velocitat. L'insecte entra en l'embut bucal i és devorat ràpidament. A aquestes orenetes tan fatigades, que no es poden aguantar dretes, els convindria una cura de mosques i mosquits. Cadascú per allà on l'enfila.
[...]
Però els poetes, que tenen l’obligació d’ignorar l’existència de mosques i mosquits, han lligat les gràcils corbes descrites per les orenetes i els seus esgarips i xisclets romàntics (que no són més que crits ferotges de cacera) amb l’encant de les velles pedres. Així arribarem a tenir el prestigi literari que tenen. Giovanni Pascoli les cantà amb elevació i sensibilitat, i aquella poesia que comença dient:
Dunque, rondini, rondini, addio... *
És una bella poesia. Santiago Rusiñol em digué a Girona (on n’hi ha moltes) un dia que un dels complements ambientals més lligats amb la degustació de l’absenta és el vol i els xisclets de les orenetes. Devers 1890, Rusiñol i els seus amics anomenaven l’hora de l’absenta i de les orenetes l’hora trista. És bonic. De tota manera, no es pot pas negar, em sembla, que en aquests últims anys les orenetes han perdut prestigi. La joventut no en fa gens de cas. De què fa cas la joventut d’avui? Jo sospito que aquesta tropa passarà per la vida sense adonar-se de les petites, amables, si voleu insignificants, però úniques coses, que la vida conté. I això és molt més trist que l’hora trista a que Rusiñol al·ludia.
*
Dunque, rondini rondini, addio!
Dunque andate, dunque ci lasciate
per paesi tanto a noi lontani.
E` finita qui la rossa estate.
Appassisce l'orto: i miei gerani
più non hanno che i becchi di gru.
Dunque, rondini rondini, addio!
Il rosaio qui non fa più rose.
Lungo il Nilo voi le rivedrete.
Volerete sopra le mimose
della Khala, dentro le ulivete
del solingo Achilleo di Corfù.
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
Voi cantate forse morti eroi,
su quest'albe, dalle vostre altane,
quando ascolto voi parlar tra voi
nella vostra lingua di gitane,
una lingua che più non si sa.
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
O son forse gli ultimi consigli
ai piccini per il lungo volo.
Rampicati stanno al muro i figli
che al lor nido con un grido solo
si rivolgono a dire: Si va?
Dunque, rondini rondini, addio!
Non saranno quelle che le case
han murato questo marzo scorso,
che a rifarne forse le cimase
strisceranno sopra il Rio dell'Orso,
che rugliava, e non mormora più.
Dunque, rondini rondini, addio!
Ma saranno pur gli stessi voli;
ma saranno pur gli stessi gridi;
quella gioia, per gli stessi soli;
quell'amore, negli stessi nidi;
risarà tutto quello che fu.
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
io li avessi quattro rondinotti
dentro questo nido mio di sassi!
ch'io vegliassi nelle dolci notti,
che in un mesto giorno abbandonassi
alla libera serenità!
Oh! se, rondini rondini, anch'io...
rivolando su le vite loro,
ritrovando l'alba del mio giorno,
rimurassi sempre il mio lavoro,
ricantassi sempre il mio ritorno,
mio ritorno dal mondo di là!
3 comentaris:
la joventut, com nosaltres, es farà gran...
fa 5 anys que no tasto l'absenta, però em sembla que el cap de setmana que ve m'arribaré a Palafrugell, als magatzems Grau, on la darrera visita en vaig comptar 15 marques i graduacions diferents; no havia associat mai l'absenta a hores tristes ni a orenetes... si hi penso, potser sí que tenen a veure.
i una pregunta innocent:
si quan els escolars fan festa és setmana blanca... vol dir que demà comenceu una altra setmana negra?
:)
una abraçada, pere.
l'esperit del gat
...i no els faran cas.
M'agrada anar, al menys una vegada a l'any, a la catedral dels alcohols. No sé si he tastat mai l'absenta, crec que no, i ara bec poc els licors forts, excepte si són compartits. Les orenetes xisclen tot el dis, però se senten més a l'hora de la posta; aquesta deu ser l'hora trista.
Ah, en realitat no sol haver setmanes blanques ni negres, el que sí que hi ha són moltes setmanes grises. La de demà no sé de quin color serà i la importància del color de cada dia a l'hora de fer la mitjana. Aquesta ignorància, si es dóna, sempre és positiva.
Una abraçada, esperit del gat, i el desig d'una nova vida virtual; de les altres, també.
Per mi que les meves orenetes van sobrevitaminades, deuen haver fet parada i fonda venint cap aquí en algun lloc ple de mosquits.A mi em donen alegria, res d´hora trista.
I gràcies pel poema, m´ha anat bé per practicar. D´aquí no res , si puc, faré una volada cap il mondo di là.
Publica un comentari a l'entrada