22.3.11

prosa del dia després

Avui -vull dir ahir- se celebra el dia mundial de la poesia. No tenia cap intenció d'afegir-me a la celebració des del bloc; en primer lloc, per una certa aversió als dies mundials; en segon lloc, perquè sóc un mal lector de poesia: em costa entrar-hi, valorar-la en el seu conjunt o, en un pla més primari, que alguns diuen que és el que cal, deixar-me portar per sensacions i músiques i transcendir la realitat per tornar a la realitat (o viceversa) . Llegeixo poca poesia i estic segur que la llegeixo malament; de la més actual, a vegades no entenc el que diuen els poetes en el sentit més literal, que no n'ha de ser el sentit,  i d'altres, no entenc què pretenen. En resum, qualsevol cosa que jo pugui dir sobre la poesia no només és molt discutible, sinó que sovint deu ser un disbarat.

Al final, però, com que sóc contradictori, he decidit celebrar -ja ho he fet en el paràgraf anterior- aquesta festivitat i, a més, fins i tot afegiré algun poema. Un poema que em reconforta, com la majoria dels d'aquest autor, perquè l'entenc perfectament i penso que aquesta vegada sí que puc dir sense equivocar-me -mai no se sap- que és un poema horripilant.


La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca.
Els vells orientals,
que com a tan refinats
tingueren el sentit del ridícul,
escriviren curtíssim.
La vida sembla llarga,
els moments tenen una fugacitat
terrible.


Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa.
pueril, temerària i grotesca.
L'expressió, les llengües,
tenen un esperit habitual,
per a menjar, beure, patir
i anar passant la vida.
I un esperit més ambiciós
que observa i medita,
acosta les coses que arriben
als sentits imprecisos.


Tireu sobre un vol d'ocells
i en feriu un –a penes.
Aquesta és la gran,
prodigiosa, insatisfactòria poesia.
Dins la limitació infranquejable de la vida,
la poesia és una activitat mental
que té una certa punta.
Ja ho escriví Rainer Maria Rilke:
la poesia és experiència,
i Wordsworth: la poesia és una emoció
recordada en la calma.
Escriviu-la amb astúcia. No us desballesteu.
La inspiració no serveix per a res.
El màxim a què poden arribar els homes i les dones
és a establir comparacions,
a imitar vagament,
a arrimar-se, a acostar-se,
com deien els escriptors antics.


Josep Pla: Notes a Sílvia.

Suposo que a Pla, en poesia, el perdia el seu exagerat sentit del ridícul i la seva impermeabilitat a mostrar l'interior en el vers. És el que hi ha. En canvi, algunes de les seves proses, algun fragment de la seva escriptura, són d'un gran sentit poètic; d'una densitat de conceptes i d'una capacitat de suggeriment important, tot i ser perfectament llegibles. I això deu ser també la poesia, encara que no sé si ara hi ha molta gent que comparteixi aquesta opinió.

(Més sobre la poesia i Pla aquí i aquí.)

P. S.: Els barcelonins poden anar escoltant a BTV entrevistes amb els alcaldables; funcionen força bé. Avui li tocava a Portabella (qui cognom tan poètic!). Em mortifiquen, relativament, alguns aspectes de la llengua que fa servir -en algun altre no m'importa-, però després penso que deu ser un llenguatge assajat, a la fi els nostres candidats bé han de tenir la capacitat de representar la síntesi dels votants, també en el parlar. Però no és això, en aquesta dèria d'institucionalitzar la vida dels súbdits que s'intensifica cada cop més, Portabella ha afirmat, que el dia mundial de la poesia no són quatre eixelebrats que es reuneixen al Parc de la Ciutadella a recitar poemes. Home, doncs també. Aquesta és, també, la poesia que ens agrada, fins i tot quan és dolenta, cosa que jo no sempre sé decidir.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Só antidies i antianys, però, vaja, hem de viure amb aquesta tendència.

A aquest senyor no li agradava la novel·la, no li agradava la poesia, era misògin i en ocasions carallot al màxim... tot un caràcter, evidentment. No serà què hauria volgut ser gran novel·lista i gran poeta a més de molt bon prosista? Allò de la guineu i el raïm, vaja.

I fins i tot li va sortir un poema millor que aquest, el de la Reparada, que cantava el Quico.

kika ha dit...

m'has fet somriure tota l'estona mentre llegia. no se si m'ha agradat més la teva primera reflexió, que comparteixo totalment, o la del pla, que també l'he trobat molt bona... bon dia qualsevol, pere!

Francesc Puigcarbó ha dit...

estic amb tu, jo que publico un poema i un haiku cada dia de l'any ahir bolia fer campana, però finalment vaig fer el de cada dia i al bloc personal, vaig comentar que era anti el dia de: però vaig acabar publicant un poema d'Irene Climent, que jo diria que a Pla li hauria agradat.

miquel ha dit...

De fet, Júlia, jo seria prodia i proany, com d'altres, si no em recordessin tan sovint que és el DIA o l'ANY. És clar que després sóc jo qui els recorda als altres.
Alguna poesia i alguna novel·la sí que li agradaven, però no era fàcil que ho confessés. Actualment, algues proses seves es podrien considerar novel·les; que els seus versos es considerin poesies, encara és cosa de pocs: millor.

Sí, el poema de la Reparada... El comenta, en un dels dos enllaços que he deixat.


M'alegra que compartim raons i sensacions, kika. Segons en quins moments em fa la impressió que em trobo sol :-)
Bona nit qualsevol, kika (per què no celebren la nit de...)

Ahir et vaig saltar, Francesc, t'he llegit, doblement avui, un dia de merda, pel que he vist.
Ja saps com m'agrada la Irene i et confesso que planyo la seva aparent poca producció