A vegades em pregunto si les solituds rurals ho són tant com les solituds urbanes. No ho sé. Solituds soles, solituds acompanyades , solituds certes, solituds aparents, pensaments, buidor. No ho sé. La llum s'apaga.
Demano disculpes a l'arati per les imatges; no me n'he pogut estar.
Demano disculpes a l'arati per les imatges; no me n'he pogut estar.
8 comentaris:
Depén, pots sentir-te sol envoltat de gent (jo sento angoixa emmig de les masses)i acompanyat com m'home de la vinya. El que si és cert és que la solitud tampoc és dolenta, a vegades abelleix anar sol pel camp, respirar, olorar i mirar.
Malgrat els tòpics, les rurals són molt pitjors per la manca de 'distraccions a l'abast', sembla que hi ha, segons estudis seriosos i parlant sempre en termes de percentatges, molts més problemes mentals entre les grans solituds de la natura. També el percentatge d'agressions durant les guerres és molt més alt en zones rurals, on es coven durant anys ressentiments que costen d'oblidar.
Imagino que avui tot ha caviat entre la gent més jove pel fet que la permeabilitat i les comunicacions afavoreixen una altra mena de vida.
M'agrada el tema, però desconec absolutament com han de ser aquestes solituds rurals. Potser la manca d'alternatives? Potser formar part de la mmasa? Potser... (diuen que aquests tres meus punts són odiosos, perdó).
No li veig tan la solitud en aquesta foto teva.A l´home de la gorra i el bastó l´acompanya una vinya ( podada, el que vol dir que algú la cuida). D´aquí poc aquests ceps brotaran i s´aniran omplint de fulles verdes, de sarments i de pàmpols. Algú la cavarà una mica i li treurà la mala herba i a finals d´estiu algú, potser el mateix, la veremarà ...
Les canyes del darrera també canviaran el color, l´aigua i el bon temps les enverdirà.
A mi em fa més por la soledat de les quatre parets.
Ah, i la foto de l´Arati és impressionant, sobretot el matís de llum de la part superior, i el posat de l´home gran.
Solitud... recordo que quan et vaig conèixer també parlaves de "solitud" (la de Víctor Català)
ufff, avui és un dia de records...
Aquesta imatge m'ha fet recordar a algú a qui estimo molt , amb les seves vinyes, les canyes, el bastó... fa dies que no en sé res d'ell (vaig a trucar al meu pare)
un petó ben gran
Ben maca la imatge, no sé a que les disculpes, al contrar, gràcies per la menció ;-)
Jo, que he nascut i viscut molt temps en un poble abans de fer-me voluntàriament urbanita, estic quasibé segura de que la solitud de camp és molt menys pesarosa que la de ciutat.
No només pel tipus de relació humana que s'estableix en llocs petits, sinò perquè emmig de la natura s'està sol d'una altra manera, més lleugera i integrada en una totalitat que sembla tenir sentit... perquè sembla haver-hi algun sentit en el florir estacional dels ametllers, més que en la successió monòtona de canvis de llum dels semàfors.
Les solituds que esmentes, Francesc, són imprescindibles, són les solituds buscades; les altres, les obligades, les de llarga durada, són un mal terrible.
Estic amb tu, Júlia, que les solituds rurals, precisament perquè les possibilitats de contacte són aparentment més properes i el seu camp més restringit, són sovint terribles. En els pobles, els petits, en què l'anonimat és impossible, les solituds són simptomes de ... no sé ben bé de què.
Quant als joves, les comunicacions no sempre són sinònim de satisfacions. El món dels sentits coninua sent imprescindible per la salut mental.
En realitat, Albert, faig una mica de trampa, perquè les solituds no depen de la ciutat o el camp sinó sobretot de les persones, de la seva manera de ser, de la seva edat, de... En darer terme, potser l'important és que un no se senti sol amb si mateix. El tema, és clar, és llarg.
Tens raó, A., la imatge que he inclòs no indica solitud, al contrari, la comunió amb la natura pot ser una medicina contra la solitud.
La solitud de les quatre parets, la de la immobilitat física o mental sí que és inqüestionable. I és una solitud que no diferencia camp o ciutat.
Ja veus, la foto de l'Arati em va fer fer aquest comentari precipitat en forma de text i d'imatge. Què et puc dir?
Ja saps, mar, que la solitud sensual de Solitud m'apassiona, però no m'atreveixo a parlar-ne gaire.
Que bé que parlis una estona amb el pare que pot participar d'una natura que a nosaltres ens és una mica esquiva per voluntat pròpia.
Un petó solidari :-)
Bé, arati, la teva imatge és sensacional i absolutament suggeridora, la meva és la de cada dia, la que veu i capta tothom :-)
Jo, que també he nascut i viscut al camp, diria que les solituds rurals -les d'aquells que estan realment sols- poden ser aterridores. Tu parles de la poètica de la natura, del seus cicles, però també hi ha en els pobles qui no veu o no sap res de la natura, ara més que abans, i aquest seria un tema d'una bona tertúlia.
Publica un comentari a l'entrada