casos per a la història

No sé què em passa amb els acudits de Ventura&Coromina, però sempre els trobo una mica endarrerits i sovint poc reeixits. És clar que ha de ser difícil triar un tema -només un- de màxima actualitat i trobar-li un element d'humor crític. I és molt fàcil que jo, centrat en el peix de la imatge d'avui, m'hagi atrevit des de la meua ignorància a afegir un petit detall gràfic que, per cert, encara podria multiplicar.

Un altre assumpte menor que avui m'ha cridat l'atenció en aquest món d'assumpte majors que vivim és la destitució -o la renúncia, que al final resulta que no ho he aclarit- d'Oriol Pérez Treviño, director general de l'Auditori, i fins no fa gaire director del Festival Musical de Torroella de Montgrí, per un suposat ús indegut de la targeta de crèdit institucional: 10.000 euros. El que expliquen els diaris m'interessa relativament i ja es veurà com acaba; en canvi tinc curiositat per saber els detalls de les despeses: ningú no en diu res. El periodisme d'investigació va a la baixa i els periodistes es limiten a reproduir el que uns i altres, sempre parts interessades, volen dir.

El cas Pérez Treviño, que repeteixo que em sembla un assumpte menor en el món actual, m'ha fet pensar en el cas Metge. Si recordeu, Bernat Metge va ser empresonat l'any 1388 a causa d'una suposada malversació de fons en la recaptació dels tributs pels casament de Joan I amb Violant de Bar. No sé com va acabar la cosa, però Metge va plagiar una obreta de Petrarca que a la vegada l'havia plagiat de Boccaccio: Valter e Griselda. L'obra se sol citar com la primera peça de l'humanisme català. Poc després, Metge es va convertir en secretari reial del rei Joan, un dels càrrecs de màxima confiança. Més tard, l'any 1396, després de la mort sobtada del monarca, Metge, i alguns altres consellers, va ser acusat de càrrecs gravíssims i el van empresonar. Aleshores Bernat Metge va escriure Lo somni, que tenia, entre altres finalitats justificar la seua innòcència. No sé els detalls, però l'any 1402 Bernat Metge tornava a ser secretari reial, aquesta vegada del rei Martí, i es va mantenir en el càrrec fins l'any 1410. L'any que ve commemorarem els sis-cents anys de la seua mort.

És curiós com les adversitats es converteixen en algunes persones en estímuls creatius de primer ordre, sobretot perquè el temps els és propici, es dilata, com a mínim. Recordaríem Metge si no l'haguessin empresonat? Del seu fantàstic Lo somni vull copiar un petit fragment en què Metge fa servir el monarca mort per justificar la seua innocència, i és que els morts habitualment no solen contradir els vius. En el llibre segon, Metge pregunta al rei difunt que se li ha aparegut a la presó per què ha mort tant sobtadament, i vet aquí:

- Primerament, qual és estada la causa de la vostra sobtosa mort?
-...Veient, doncs, nostre senyor Déu lo mal qui estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans inconvenients qui venien fos tancada la porta, ordonà que jo morís sobtosament, per tres raons. La primera, per tal que els dits singulars, envejosos teus e dels altres servidors meus presos, mostrassen llur iniquitat e donassen ocasió que fossen ben coneguts en llurs costums e maneres; la segona, per tal que tu e los altres lleials servidors meus poguéssets jurídicament e en públic purgar e mostrar vostra innocència, així com certament farets, la qual era tan clara a mi com és ara la immortalitat de l’ànima racional; la terça, per tal que a les coses contengudes en les dues predites raons no pogués ésser donat algun empatxament.
—Ço que havets dit darrerament, senyor, no entén jo bé; suplic-vos que m’ho declarets.
—Si jo —dix ell— no fos mort, tantost fóra vengut dret camí a Barcelona e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos predecessors e a mi tostemps és estada lleial e obedient, zelant e procurant tot profit e honor) m’haguera consellat així sobre el fet de la justícia com de la defensió de la terra com de l’ordinació de ma casa; car bé saps tu que aquestes eren les principals coses que la dita ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemics e perseguidors, fenyents e demostrants voler aquelles així com a profitoses a la cosa pública, sots color de bé, ab intenció damnada e per llur sol barat instaven. E si per mi fos estat complit ço que t’he dit, no es poguera seguir la demostració de llur iniquitat e de la vostra innocència, car la dita ciutat no m’haguera consellat que jo us faés mal, pus no el meresquéssets.
—Senyor, e que hi calia morir sobtosament per ço? Car posat que fóssets mort espau e per discorriment de gran temps, tot ço que m’havets dit poguera haver lloc.
—No poguera —dix ell—, car si jo fos estat malalt per algun temps, los dessús dits m’hagueren ginyat per ventura a açò que volgueren, car, vexat per la malaltia, més los amara complaure que si contínuament m’enujassen ab llur importunitat; o per acórrer a llur iniquitat, pus veiés que fos perillós de morir, jo haguera fet remissió general, jatsia no hi fos necessària, a tots mos servidors e domèstics, per raó de la qual fóra seguida gran infàmia a tots; e per ventura per vostres perseguidors no us fóra estada observada aprés ma fi, ans ab color d’aquella vos hagueren tots lliurats a mort, donants entenent a la gent ignorant e irada contra vosaltres per llur enginy, que a instant suplicació vostra era per mi atorgada, per tal com vos sentíets culpables dels crims dessús dits e de molts d’altres que us hagueren contra veritat imposats.
—Gran profit, senyor, se n’és seguit e seguirà a mi e als altres, qui, Déu volent, ab nostre bon dret eixirem, quan hora serà, de presó; e serà gran vergonya a nostres enemics e perseguidors. Mas vós, senyor, no hi havets res gonyat...

Se sabrà la veritat del cas Pérez Treviño? Durant el període de pèrdua de confiança, produirà alguna obra mestra? El rehabilitaran? Tot és dubtós. Actualment 10.000 euros és tan poca cosa...