24.2.12

P.

Aquesta tarda, cap a les cinc, han enterrat a P., pare del meu amic J. i de la D., una mica més jove, i veí d'infantesa i adolescència. De visita obligada i plaent cada vegada que, més endavant, passava alguns dies a casa la mare. Conversador escèptic, a la botiga ja fa temps tancada o a l'ombra de la morera de davant de l'aparador, dels temps i del temps, que el va endolcir i que finalment l'ha vençut i l'ha fet callar. El sobreviu la dona, la P., que potser no notarà l'absència del marit perquè el temps -sempre el temps- juga amb la seua vella memòria.

No sé en quin cel deu haver anat en P., però li desitjo que trobi un clima temperat i hi hagi una antiga morera de fulles amples on pugui protegir-se del sol en tardes d'estiu i pugui seure a la cadira a la porta de casa en les nits en què el ponent suau o el ventijol del mar faci més agradable la conversa amb els amics de sempre i amb els nous.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no hi ha cel per a ningu, MIQUEL, ni per P. Cal recordar-lo sempre, és la única manera que no se'n vagi del tot.

Violeta ha dit...

L'acompanyarà agradablement el teu desig. De ben segur.

miquel ha dit...

I ja veus, Franecesc, que, ni que sigui una mica, l'he deixat també en el teu record. A mi em queda en el meu de tot temps, però sobretot d'estius de dies interminables i de nits amb gust de polo de coco. Obvio els detalls inacabables.

I qui sap, Violeta, si algú, amb el temps, ens situarà sota la mateixa morera o en la vorera que vam compartir, amb tants altres, les mateixes nits d'estiu... o potser atiant l'etufa amb la llenya de l'olivera i olorant el seu perfum en els hiverns més freds.