26.2.12

poema de la primavera a l'hivern

L'augment de la temperatura -i els dies que s'allarguen- ha propiciat una il·lusió de primavera que el dissabte, amb les terrasses plenes i miratges en màniga curta, augmenta. A la plaça de la Catedral han tornat les sardanes -m'he tornat a perdre Garreta- i han sortit de la hibernació els vells irreductibles; el cantant d'òpera ha tingut temps de refer la seua veu i ha recollit els aplaudiments de principi de temporada; al carrer de la Pietat, un violinista -una parella i un passavolant de públic- interpretava Vivaldi. Qualsevol podria creure que demà mateix zigzaguejaran un cop més les orenetes.

L'iPod m'indica que a Calcuta, la ciutat on va nàixer Tagore, demà tindran una màxima de 34 i una mínima de 18 (Barcelona: 20 i 11). Continuo amb Tagore, amb El jardiner. La seua poesia em sembla d'una vitalitat i d'un optimisme que cada cop em resulta més difícil de trobar en alguns poetes nous -i alguns antics- aclaparats per tragèdies personals reals o inventades, en força casos reiterades fins a l'infinit, com si pensessin que ens pot costar d'entendre el seu estat d'ànim, sentit o literari.

Tagore, Rabindranath, va publicar El jardiner l'any 1913, però és possible que alguns poemes els escrivís l'any anterior. Dic això pensant en els versos (?) que clouen el recull, que no em semblen els més significatius del conjunt, però que trobo adients per acabar el post (tradueix Maria de Quadras):

Qui sou vós, lector, llegint els meus poemes cent anys més tard?
No puc enviar-vos ni una sola flor d'aquest tresor de primavera, ni una sola guspira d'or dels núvols llunyans.
Obriu les portes i mireu a fora.
Colliu en el vostre jardí florit perfumades recordances de les flors que vivien cent anys abans.
I tant de bo pugueu sentir en l'alegria del vostre cor l'alegria viva que cantava en un matí de primavera, enviant la seva veu joiosa a través de cent anys.

Jo, avui, he tancat el llibre i he estat un lector fidel i disciplinat.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'hauries d'haver llegit l'any vinent. Mai se m'hauria ocorregur escriure un poema a cent anys vista.

iruna ha dit...

m'encanten les teues passejades!
i llegir la teua reincidència entre sardanes, cantants d'òpera, violinistes, primaveres i orenetes al cor.

i quin poema tan preciós!
tagore, encara que ell pensés que no, mos envia flors i guspires d'or dels núvols llunyans, però li agraïxo molt que mos digue "obriu les portes i mireu a fora".

a mi també, per una vegada en la vida, m'entren ganes de ser-li una "lectora fidel i disciplinada" :)

tu vas tancar el llibre; jo tancaré ara l'ordinador. (ja tornaré més tard a rellegir i repensar "allò nostre" :)

miquel ha dit...

Tens raó, Francesc, però les lectures van com van. Recorda que tots escrivim per la posteritat, encara que cent anys... Però ja veus, a Tagore li ha funcionat.

Aqustes passejades, tantes voltes repetides, continuen sent un plaer, iruna; gràcies per acompanyar-me.
Ei, Tagore pensava que "sí", i ja veus com li hem fet cas, encara que, segons sembla, només hàgim sigut dos (?). Però ha valgut la pena, no?
Jo crec que t'agradaria Tagore.
Uf, "allò nostre" no sé si té gaire futur (deixa'm incidir en un possible equívoc que només el teu bloc pot desvetllar ;-)