Avui, encara dimarts i 13 per a mi, hauria d'haver mirat el cel per veure la conjunció de Júpiter i Venus, però havia anat al cine i ja veuré demà com es van separant a poc a poc els dos planetes. Avui, dimarts i 13, ha mort Teresa Pàmies a Granada. L'hauria d'haver llegit més, però encara em queden dies.
Avui he recordat la Teresa a través d'una mirada del seu fill:
... la mare treu el cap per la finestra i crida el meu nom, procedent d'un gentilici llatí. El nom coincideix amb el d'una documentació tramitada amb un criteri lax de la legalitat. No dir tota la veritat ens ha permès viure en un pis de protecció oficial (bloc de vivendes socials, bústies amb cognoms estrangers i barris per urbanitzar). A casa, la curiositat no permet manifestar sorpresa, ni por. Un acord tàcit estableix que la naturalitat i la contenció amb què cal assumir l'exili és el secret de l'èxit. Si algú truca a la porta amb un cop de timbre que no respecta la contrasenya pactada prèviament i el pare il·legal (que ni tan sols pot donar-me el cognom) s'amaga dins d'un armari, convé actuar amb indiferència, perquè, més endavant -quan Franco hagi mort, la terra sigui per qui la treballa i els cosmonautes soviètics hagin arribat a la lluna)-, totes les portes del món estaran permanentment obertes...
Sergi Pàmies: “El mapa de la curiositat”, de La bicicleta estàtica.
Avui, ja dimecres i 14, nostàlgia i tristor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
sap greu, pero és d'aquelles desaparicions previstes, més que res per l'edat.
Tot un personatge, més enllà de les lloances habituals que avui s'escamparan i de la simpatia que provocava la seva figura, cal ser una mica crítics amb la seva època i la seva ideologia, encara no hem entès que no tot l'antifranquisme era democràtic.
Pel que fa als seus llibres, són interessants com a testimoni, una mica subjectiu, de tota una època, aquest és el seu valor més gran, em sembla. I el fet que mostren una visió femenina de la realitat quotidiana de la lluita política i milloren el dogmatisme d'altres textos.
Ahir, mentre érem a la presentació de Dones Poetes ens van anunciar la mort de Teresa; es va alçar un "ohhhh..." general a la sala.
Després la gent va anar a visitar l'exposició guiada, però nosaltres al tren. Penso que allà a la sala que ja saps, s'hi devia afegir una mica més de memòria fúnebre per una altra escriptora morta, encara que no fos poeta. ¡Ja només en quedem tres, de vives, de l'exposició, i una té 94 anys! Malum signum.
Bon homenatge el teu, amb les paraules del seu fill. Ha marxat un dels últims testimonis d'una guerra que mai hauria d'haver set
Segur, Francesc, ella mateixa ja s'havia anat acomiadant del seu públic, a la ràdio, a la premsa... De tota manera, sap greu.
Realment un personatge singular, Júlia, que va donar una visió evidentment subjectiva d'una època a través d'una ideologia.
S'entenen aquest ohhh, Olga. Era una veu testimonial (i literària) singular.
Així que no vas pasejar per l'exposició? I doncs...?
Si només en queden tres, la culpa és de l'organització. Què els costava homenatjar 24 poetes? No és divertit barrejar les més joves amb les més grans? És clar que quan apareix la paraula homenatge en una exposició o qualsevol altre acte sempre hi ha un sentit de cloenda que fa pensar que els organitzadors et volen retirar o que ja no esperen res de bo de l'homenatjat :-)
Gràcies, Carina. I testimoni i protagonista d'una postguerra llarguíssima i també terrible.
Sí, Miquel. L'exposició la vam contemplar detingudament abans de l'acte, que per això els de fora de Barcelona, els provincians, ens prenem el nostre temps quan anem a la gran urbs.
Teresa Pàmies. Després d'haver llegit el Gulag...
Vols dir els cosmopolites, Olga, els provincians sóm els qui no viatgem; alguns perquè creuen que viuen al centre del món.
Publica un comentari a l'entrada