El vent d'aquesta primavera avançada
em porta on vol. Surto a la plaça de Sants. El vent -aires de vapor
vell de barri- m'empeny a la biblioteca. M'enlairo amb l'ascensor
-som dos de camins divergents- fins al tercer pis. Les biblioteques
ja no són el que eren. Omplen l'espai les harmonies inharmòniques i
harmòniques del metall. Em deixo emportar per músiques encara sense
premi. Al final, faig un fos en negre i em confio al vent del retorn.
Davant meu, l'esquena recta, una dona s'encamina a la boca del metro.
Tangentalietats, allunyaments, silencis dels vagons plens de sons
metàl·lics. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis parades.
Superfície. La suavitat del vent que em deixa a casa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ven metàl·lic i en certs moments recremat, olisa pesats, nàusea.
El netro xerrica, acosta i allunya.
Bé, bé, Olga. Bona interpretació.
Publica un comentari a l'entrada