Travessem Roda i ja quasi hi som. Quin
dia tan esplèndid per al comiat. Ell et dedica , fa no fa, les
paraules de sempre, nosaltres, que et coneixíem, pensem en els
moments (primavera, estiu, tardor, hivern), ens els gestos, les
converses, la cara... Era la teua voluntat descansar al costat dels
avis en aquest racó de pau de quatre cases i tot de masos. Quan
entren la caixa i els paletes barregen el ciment amb l'aigua, els
ocells dels xiprers, esbojarrats, comencen una simfonia de
piuladisses. Són les dotze i la campana toca a morts. Sortim, seiem
al marge, de cara el campanar, de cara al sol; una sargantana, inquieta per la nostra
intrusió, s'amaga en una escletxa.
Marxem amb el dolor de l'absència sobtada, d'una presència que ja només serà en la memòria: ben poca cosa. Sabem que no és veritat quan ens diuen que Déu ens va fer semblants a ell. Cinquanta-sis anys són la immortalitat? Ah, a l'altra vida!
Et diria que ens tornarem a veure, Carme, però sé que és mentida. Només en el record, trist consol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada